Diari d'abord: data estel·lar 18/05/10

Fateipur Sikri, la ciutat fantasma....
El increible Taj Mahal!!

Udaipur, sense aigua...

fent amics ;)

Des de Bombai vam agafar un tren cap a Udaipur, ja pujant cap al nord.
Udaipur és una ciutat molt maca. Al arribar en temporada baixa, i per variar, la ciutat no estava tant maca com deu ser després dels monzons. Ja que al mig hi ha un llac i estava bastant sec. Els llacs del voltant tampoc tenien gaire aigua.I amb aigua ha de ser espectacular perquè al mig hi ha palaus. De totes maneres ens va agradar molt.
El problema d'Udaipur és que són uns plastes. A mig dia ja coneixíem a gairebé tot el puto poble. Tothom ens volia fer massatges, vendre coses o, fins i tot, fer de guies espirituals.
Tot passejant pel poble vam presenciar un super accident. Un bus, que va passar pel nostre costat a tot drap i amb la música a tope, es va emportar un carretó, que va xocar contra una moto i va tirar a un home a terra aplastat per la moto. Un drama. Total, que el notes del bus (que anava ple de gent) va mirar per la finestra i al veure que l'home respirava es va intentar donar a la fuga. Llavors, per lo menos 500 indis en estampida es van abraonar cap a l'autobús (un show, tots penjant-se pel bus i el bus en moviment i nosaltres flipant). Total, que van aconseguir que parés i van fer baixar al conductor.
El pobre home atropellat allà a terra, amb la cama plena de sang. El van estirar i van cridar a una ambulància (o això ens van dir)..
Lo bo va ser que quan ja marxàvem, amb tot el percal que tenien muntat allí amb l'home mig desmaiat, la penya fotent-li bronca a l'autobusero, l'ambulància a punt d'arribar, etc.. Vam passar pel costat del bus i els passatgers estaven allí, com tontos, esperant a que tornes el conductor (en plan: "a ver si acaban ya que se me esta haciendo tarde y no llego"). Reflexionant sobre aquest episodi ens preguntem: qui en els seus cavals conduint un autobús públic ple de gent, atropella a una persona i després intenta donar-se a la fuga?? ("són de esas cosas que no logramos entender").

Així pues, després d'un parell de dies a Udaipur vam anar cap a l'estació a pillar un tren cap a Agra. La qüestió és que al arribar li vam preguntar al cap d'estació pel nostre tren i ens va dir que era el que estava a la via 1. Vam pujar per deixar les maletes i anar a buscar algo per menjar (quedava gairebé 1h per que sortís) i, mentrés buscàvem els postres seients, l'Elena es va adonar que el tren es movia. Total, que vam començar a flipar perque no sabíem si era un efecte òptic o que. Però quan vam preguntar ens van dir que aquell tren anava cap a Bombai. El pànic es va apoderar de nosaltres i sense dubtar-ho ni un moment vam sortir disparades cap a la porta. Llavors, amb el tren ja bastant acceleradet, vam saltar rotllo pel·liculero (imagineu-nos amb els maletots) davant de la mirada sempre atenta de tots els indis de l'estació. Després del nostre triple salto mortal, vam saludar al nostre públic. Ni ens van aplaudir. Són uns rancis.

Arribada a Agra i busqueda d'hotel. Decidim anar a fer una volteta i pillem un tuc-tuc (auto). El nostre conductor, "el sin dedos" ens va portar a fer un tomet i ens va explicar que si ens portava a veure botigues (tot i que no compréssim res) ell rebia una comissió. Així que vam anar de botigues a lo pretty woman.


A l'endemà, ens vam llevar a les 5h del matí per anar a veure la sortida del sol al Taj Mahal. A les 5,20h (quan sortíem de l'hotel) com no, ja havia sortit el sol. I, lo més impressionant, el carrer estava petat de gent. Quan vam arribar als jardins dels voltants del Taj Mahal i havia una congregació considerable de persones la majoria de les quals estaven jugant a bàdminton. Perquè: qui no ha sortit algun cop un dissabte a les 5 del matí a jugar a bàdminton al parc més proper???
Total, que arribem a la porta, comprem el tiquet (20 rúpies pels indis, 750 pels estrangers) i, quan ens registren les maletes decideixen que no podem entrar ni el tabac ni a Wayne i Little Nicky (els pobres... un disgust!). Així que vam haver d'anar al "guardacoses", que, no obrien fins les 6h del matí. Evidentment el cabreig era considerable.
Però lo bo és que quan tornem a entrar i ens tornen a registrar li diuen a l'Elena que no pot entrar l'estelada. L'Elena els volia matar i cremar el Taj Mahal.
Val a dir que el Taj Mahal és impressionant. I que el marbre no és inflamable. I, a part, l'únic metxer que li quedava a l'elena (perque l'altre havia explotat per el calor) li van fer deixar fora. Així que tranquils, que segueix en peu...

A les 10h del matí ens va vindre a buscar "el sin dedos" AMB el seu compi tronki "el sin dientes". Ens van portar al Agra Fort. Molt maco. Val la pena.
I després, com no, a veure més botigues a on els hi donen comissió.
Els tios van fer l'estiu.

A l'endemà vam anar a visitar Fatehpur Sikri, un poble fortificat fantasma a prop d'Agra. Segons l'Elena: "val molt la pena". Segons la Sònia: "sin más".
Per la tarda, ja a Agra, vam anar a sopar. De tornada a l'hotel a l'Elena se li va trencar la xancleta (per tercer cop consecutiu). Llavors ens va venir un yonkie sense dents que portava una bici-taxi i ens volia portar a l'hotel. Li diem que no, que teníem l'hotel al costat i ell insistint. Finalment ens va dir que ens portava a veure una botiga i ens deixava a l'hotel de gratis. Vam acceptar perque l'Elena tenia seriosos problemes per caminar i anar descalça no era una opció (imagineu-vos el munt de merda que hi havia al carrer). Total, que anàvem amb el yonkie que fotia una olor a alcohol que et deixava estès, conduint i parlant mirant-nos a nosaltres (perque mirar a la carretera aquí no s'estila gaire) i, oferint-nos hatxis, marihuana, cocaïna.. I totes les drogues que us pogueu imaginar. A més, els seus compis li anaven passant porros pel carrer (rotllo en una volta ciclista que quan passa l'atleta li donant aigua, pues a aquest li passaven porros. L'altre diferencia és que anava bastant més lent que l'Indurain. Ara entenem perque hi ha controls antidopatge a la volta ciclista).
Al final vam anar a 3 botigues perque estigues content. L'Elena cada cop que havia de baixar o pujar al "carruatge" tenia seriosos problemes.

Com ja havíem comentat la diferència entre el nord i el sud es considerable. Al nord, a part de veure molta mes misèria, també hem vist altres problemàtiques socials que fins ara no havíem vist.
L'impacte és considerable...