Fuck you Auroville! ;)
El mundialment conegut actor indi Peter Segal, moments avans que comencés a dirigir el trànsit!
Un dels actors de Katakhali
El festival d'elefants d'un temple de cuyo nombre no consigo acordarme....
Tenim entès que hi ha gent que cada dia esta esperant que escrivim o us diguem alguna cosa. Ens hi hem penjat, o sigui que només ens queda demanar perdó a: la família, als amics, als iberocurceristas, als coneguts, als que ens segueixen, als que no ens segueixen, a les txabalites i els txabalitos, a les nenes de francès, als fragatins, als igualadins, als lleidatans, als belfastians, als barcelonins, als mallolins, als txarnegus podrits, a los altos, a los bajos, a flacos a los gordos i a toda la comunidad perruna i babuna!
En fi, que intentarem que no torni a passar. La veritat es que per a nosaltres ha plogut tant des que vam arribar a Ernakulam que no sabem per on començar!!! Així que resumirem a grans trets: Ernakulam no val per res, el que val la pena es visitar Kochi i Mattancherry que esta a 15 minuts d’Ernakulam en ferry. Allà vam aprofitar per veure un espectacle de Kathaklali, una dansa famosa del sud de la india on es pot veure tot el procés, des que els actors es maquillen, vesteixen i es preparen per l’actuació. També expliquen com funciona l’expressió facial i corporal que fan servir, fins i tot es posen llavors als ulls perquè els hi quedin ben vermells!! Estan fatal!
Seguint els consells d’un jipi que vam conèixer a Goa, vam anar a Kottayam, no entenem que pretenia que trobéssim allà, però sigui el que sigui no ho vam trobar. Així que vam fer nit i l’endemà vam fer cap a Alapuzha, aquest cop per això vam canviar de mitjà de transport, vam agafar el barco. De fet en aquesta zona, es famós el que s’anomena “Backwaters”, els canals que cobreixen gairebé tota l’àrea, lo típic de supertourist en aquesta zona, seria el de llogar una boat house i tirar milles pels canals, es clar que això suposa una despesa considerable, que ens vam estalviar anant amb el ferry de la working class india i fent el mateix recorregut que els supertoruist! Molt recomanable!
Allapuzha es considerada segons la Lonely Planet com la petita Venècia India, val a dir que el pueblu aquest té dos canals i només en un d’ells hi ha aigua. Però el lloc és maco i mereix la pena ser visitat. Quan varem arribar a Allapuzha, si pensàvem que ja teníem superat el clàssic dels indis buscant els supertourist, ens va impactar trobar-nos rodejades de vint indis cridant-nos que anéssim a la seva guest house, va ser un estres considerable! Finalment, vam decidir-nos per la guest house del que va resultar ser el xulo piscines, en aquest cas canales del pueblu. Ell i su pequeño saltamontes (aprenent en les arts de seducció indies) van intentar tirar-nos la canya d’una manera escandalosa. Quina mania ens van fer els coleguites!! Així que al dia següent vam fotre el camp d’allí no fos cas que ens volguessin cobrar la nit en especies.
D’Allapuzha vam anar a petar a Kollam que es una altra merda i finalment, vam arribar al paradís de Kerala: Varkala. Aquí vam hostatjar-nos en una mansió de rajoles de marbre a 100 metres de la platja. La platja de Varkala es molt bonica, hi ha uns penya-segats i has de baixar unes escales vertiginoses per arribar-hi. El camí de dalt està ple de botiguetes i restaurants, digna’ns supertourist però es la bomba!
Aquí vam aprofitar per anar a veure un festival d’un temple on hi havia elefants adornats. Com ja ve sent tradició la màxima atracció no eren els pobres elefants sinó las mendas lerendas! També val a dir, que en aquest poble localitzat on st Pere va perdre l’espardenya, potser hi havia congregades una multitud de 2000 persones entre les quals érem nosaltres les úniques blanques.
Després de 3 dies a Varkala vam agafar un tren cap a Chennai (el nostre objectiu: Aureville). Era un tren de nit amb llits a la vista de tothom sense cabines ni res. A les 22h els putos indis ja dormien. Això si, a les 6h ja estaven tots donant pel cul. Nens, adults i només faltaven les gallines... Sort que aquest cop ens podíem veure les cares ja que havien venut els bitllets pertinents i no 5 vegades més de la capacitat del tren.
Arribada a Chennai i pillar bus cap a Pondicherry. A Pondicherry vam passar gairebé un dia. Durant la nostra passejada matinera vam tenir la gran sort de trobar-nos en mig d’una filmació d’una peli Bollywood. El mundialment conegut actor Peter Segal (o algo així) va acabar dirigint el trànsit. Poca feina... Poc glamour....Això si, el titi portava un acompanyant que li feia ombra amb el paraigües. No fos cas. Un superstar com ell ha de protegir-se la pell de les inclemències del sol. Pondicherry està bé, però res espectacular.
Així que res, vam pillar un tuc tuc i cap a Auroville que hi falta gent. I aquí és a on volíem arribar amb aquest relat. Aquí tenim el kit de la qüestió: Auroville. Què collons és Auroville? (podeu visitar la seva web per informació oficial: www.auroville.org. La informació que nosaltres us donarem és totalment subjectiva...). En principi Auroville és una comunitat alternativa a on el propòsit és l’equilibri en la convivència entre les noves tecnologies, les energies renovables, la natura i els valors humans universals. Hi ha diferents comunitats que s’encarreguen de diferents àmbits com podria ser l’educació de la dona. Això es va fundar per un tal Aurovillano no sé que o algo així i una francesa a la qui tots coneixen com la mother. Un dels principis bàsics és que no creuen en cap religió. No tenen sants ni deus ni res. Però això és totalment relatiu, perquè allà a on vas et trobes o la foto de la mother o dels seus ulls o inclòs dels seus peus. El centre d’Auroville és un arbre mil·lenari al costat del qual hi ha un amfiteatre a on es reuneixen els aurovillanos (o iluminatis o com es vulguin dir) per diferents actes. Al costat hi ha una gran esfera daurada amb 12 pètals que la rodejan a on els iluminatis aquests mediten. A la comunitat hi ha científics, informàtics. mestres, arquitectes, etc. Tot un munt de professionals units amb el propòsit de crear un món millor (alguns els anomenarien antisistemas...). En total conviuen unes 1800 persones, 1000 de les quals són indis i la resta internacionals (encara que principalment gavatxos). Lo dels diners encara no hem entès com funciona, però hi ha llocs a on no podem prendre res perquè no tenim no sabem quin coi de compte que ens hem d’obrir. Tampoc tenim clar si cobren diners o fan intercanvis o funciona tot amb aurorúpies a que. Dona igual. Tampoc tenim intenció de vindre a viure-hi.
La qüestió és que pensàvem que això seria una mena de paradís. Que lluny de la realitat estàvem...!!! Només arribar ja ens vam quedar impressionades amb el que seria la distribució del país de nunca jamás: bosc, fucking ways of cabras sense asfaltar, i un restaurant per aquí, una guests house a 2 km, el visitor centre a 3 km més, un pavelló tibetà al mig del no res, etc. Total, vam veure clar que per moure’ns necessitàvem una moto. Moltes noves tecnologies però a la guests house que ens envien els del visitor centre és una mena de poblat africà. Vivim en una mena de “choza” feta de fusta i que tanquem amb un candau de bici. Els banys són comunitaris i, com som tant guays i alternatius, els compartim amb granotes i tot. No cal dir que estem rodejades de tota mena de bitxos i insectes que no havíem vist (i esperem no tornar a veure) en tota la nostra vida.
Així que res, aterrem i decidim anar a visitar la solar kitchen (que seria el menjador més gran dels iluminatis). Allà ens trobem a una noia i sentim que parla en català amb els seus fills. Nosaltres ens emocionem com bledes perquè és la primera catalana que ens trobem en tota la India. La saludem, li preguntem que tal, etc. I la tia hippie de mierda pollosa asquerosa iluminati que es deu passar tot el dia meditant perquè així es pensa que és més guay que ningú ens va tractar amb tal despreci que ens vam quedar esmaperdudes. Una prepotència, una arrogància, un “jo sóc aurovillana i tu no eres nadie”.. que va ser massa. (AuroVILLANA de mierda, si algun dia ens llegeixes que sàpigues què preferim ser catalanes i orgulloses, que auroVILLANES!!!). Vam quedar gairebé tant afectades com amb l’episodi del cagadero municipal. Ara que ja ens hem recuperat, té sort de que no ens l’hem tornat a creuar...
Ens hem pres això d’Auroville com una mena de granja escola o campamento de verano. Hi ha molts llocs a on pots anar a donar un cop de ma a canvi de un te, el dinar, etc. La Sònia de bon matí anava a la Pony Farm a donar de menjar als cavalls, netejar-los, etc. Després les dues anàvem a la pastisseria a fer galetes i pastissos.
Suposem que hi ha més coses, però amb la calor, el situar-nos i els pocs dies que hem estat no ha donat per més la cosa.
Però la impressió que ens ha donat tot plegat és que aquí la gent no és gaire amable (especialment els internacionals), no volen relacionar-se gaire amb els turistes, són prepotents i sectaris.
Per anar a visitar la pilota aquesta a on els iluminaits es reuneixen per meditar hem hagut d’anar a demanar un pase. Resulta que els turistes només la poden visitar de 14 a 16h amb tot el bat de sol. La pilota està al mig del no res. Tot el voltant està rodejat per camps, boscos i fucking ways of cabras. Pues hem hagut d’anar a aparcar a Pekín perquè resulta que al voltant del centre no es pot aparcar enlloc. La Sònia ha pillat un calent de Deu. Era tot camp!!! No estàvem davant d’un hospital, ni en una sortida de bombers, ni en mig d’una gran ciutat amb mogollon de circulació, ni en zona blava!!!!!!!!!!! ERA TOT CAMP!!!! Per flipar. I cada cop que la Sònia aparcava la moto sortia un guarda del no res cridant: no parking!!! En fan un gra massa aquesta gent. I la història és que ells no ho saben, però no són tant guays com es pensen. Algú els hi hauria de dir... però no serem nosaltres.
Aquest cop si que us hem fotut la xapa. Si has aconseguit arribar fins aquí has guanyat un gallifante!!! Enhorabona!!
