Diari d'abord: data estel·lar 18/05/10

Fateipur Sikri, la ciutat fantasma....
El increible Taj Mahal!!

Udaipur, sense aigua...

fent amics ;)

Des de Bombai vam agafar un tren cap a Udaipur, ja pujant cap al nord.
Udaipur és una ciutat molt maca. Al arribar en temporada baixa, i per variar, la ciutat no estava tant maca com deu ser després dels monzons. Ja que al mig hi ha un llac i estava bastant sec. Els llacs del voltant tampoc tenien gaire aigua.I amb aigua ha de ser espectacular perquè al mig hi ha palaus. De totes maneres ens va agradar molt.
El problema d'Udaipur és que són uns plastes. A mig dia ja coneixíem a gairebé tot el puto poble. Tothom ens volia fer massatges, vendre coses o, fins i tot, fer de guies espirituals.
Tot passejant pel poble vam presenciar un super accident. Un bus, que va passar pel nostre costat a tot drap i amb la música a tope, es va emportar un carretó, que va xocar contra una moto i va tirar a un home a terra aplastat per la moto. Un drama. Total, que el notes del bus (que anava ple de gent) va mirar per la finestra i al veure que l'home respirava es va intentar donar a la fuga. Llavors, per lo menos 500 indis en estampida es van abraonar cap a l'autobús (un show, tots penjant-se pel bus i el bus en moviment i nosaltres flipant). Total, que van aconseguir que parés i van fer baixar al conductor.
El pobre home atropellat allà a terra, amb la cama plena de sang. El van estirar i van cridar a una ambulància (o això ens van dir)..
Lo bo va ser que quan ja marxàvem, amb tot el percal que tenien muntat allí amb l'home mig desmaiat, la penya fotent-li bronca a l'autobusero, l'ambulància a punt d'arribar, etc.. Vam passar pel costat del bus i els passatgers estaven allí, com tontos, esperant a que tornes el conductor (en plan: "a ver si acaban ya que se me esta haciendo tarde y no llego"). Reflexionant sobre aquest episodi ens preguntem: qui en els seus cavals conduint un autobús públic ple de gent, atropella a una persona i després intenta donar-se a la fuga?? ("són de esas cosas que no logramos entender").

Així pues, després d'un parell de dies a Udaipur vam anar cap a l'estació a pillar un tren cap a Agra. La qüestió és que al arribar li vam preguntar al cap d'estació pel nostre tren i ens va dir que era el que estava a la via 1. Vam pujar per deixar les maletes i anar a buscar algo per menjar (quedava gairebé 1h per que sortís) i, mentrés buscàvem els postres seients, l'Elena es va adonar que el tren es movia. Total, que vam començar a flipar perque no sabíem si era un efecte òptic o que. Però quan vam preguntar ens van dir que aquell tren anava cap a Bombai. El pànic es va apoderar de nosaltres i sense dubtar-ho ni un moment vam sortir disparades cap a la porta. Llavors, amb el tren ja bastant acceleradet, vam saltar rotllo pel·liculero (imagineu-nos amb els maletots) davant de la mirada sempre atenta de tots els indis de l'estació. Després del nostre triple salto mortal, vam saludar al nostre públic. Ni ens van aplaudir. Són uns rancis.

Arribada a Agra i busqueda d'hotel. Decidim anar a fer una volteta i pillem un tuc-tuc (auto). El nostre conductor, "el sin dedos" ens va portar a fer un tomet i ens va explicar que si ens portava a veure botigues (tot i que no compréssim res) ell rebia una comissió. Així que vam anar de botigues a lo pretty woman.


A l'endemà, ens vam llevar a les 5h del matí per anar a veure la sortida del sol al Taj Mahal. A les 5,20h (quan sortíem de l'hotel) com no, ja havia sortit el sol. I, lo més impressionant, el carrer estava petat de gent. Quan vam arribar als jardins dels voltants del Taj Mahal i havia una congregació considerable de persones la majoria de les quals estaven jugant a bàdminton. Perquè: qui no ha sortit algun cop un dissabte a les 5 del matí a jugar a bàdminton al parc més proper???
Total, que arribem a la porta, comprem el tiquet (20 rúpies pels indis, 750 pels estrangers) i, quan ens registren les maletes decideixen que no podem entrar ni el tabac ni a Wayne i Little Nicky (els pobres... un disgust!). Així que vam haver d'anar al "guardacoses", que, no obrien fins les 6h del matí. Evidentment el cabreig era considerable.
Però lo bo és que quan tornem a entrar i ens tornen a registrar li diuen a l'Elena que no pot entrar l'estelada. L'Elena els volia matar i cremar el Taj Mahal.
Val a dir que el Taj Mahal és impressionant. I que el marbre no és inflamable. I, a part, l'únic metxer que li quedava a l'elena (perque l'altre havia explotat per el calor) li van fer deixar fora. Així que tranquils, que segueix en peu...

A les 10h del matí ens va vindre a buscar "el sin dedos" AMB el seu compi tronki "el sin dientes". Ens van portar al Agra Fort. Molt maco. Val la pena.
I després, com no, a veure més botigues a on els hi donen comissió.
Els tios van fer l'estiu.

A l'endemà vam anar a visitar Fatehpur Sikri, un poble fortificat fantasma a prop d'Agra. Segons l'Elena: "val molt la pena". Segons la Sònia: "sin más".
Per la tarda, ja a Agra, vam anar a sopar. De tornada a l'hotel a l'Elena se li va trencar la xancleta (per tercer cop consecutiu). Llavors ens va venir un yonkie sense dents que portava una bici-taxi i ens volia portar a l'hotel. Li diem que no, que teníem l'hotel al costat i ell insistint. Finalment ens va dir que ens portava a veure una botiga i ens deixava a l'hotel de gratis. Vam acceptar perque l'Elena tenia seriosos problemes per caminar i anar descalça no era una opció (imagineu-vos el munt de merda que hi havia al carrer). Total, que anàvem amb el yonkie que fotia una olor a alcohol que et deixava estès, conduint i parlant mirant-nos a nosaltres (perque mirar a la carretera aquí no s'estila gaire) i, oferint-nos hatxis, marihuana, cocaïna.. I totes les drogues que us pogueu imaginar. A més, els seus compis li anaven passant porros pel carrer (rotllo en una volta ciclista que quan passa l'atleta li donant aigua, pues a aquest li passaven porros. L'altre diferencia és que anava bastant més lent que l'Indurain. Ara entenem perque hi ha controls antidopatge a la volta ciclista).
Al final vam anar a 3 botigues perque estigues content. L'Elena cada cop que havia de baixar o pujar al "carruatge" tenia seriosos problemes.

Com ja havíem comentat la diferència entre el nord i el sud es considerable. Al nord, a part de veure molta mes misèria, també hem vist altres problemàtiques socials que fins ara no havíem vist.
L'impacte és considerable...

Nosaltres a Ellora
Creuant el riu precariament...

L'impressionant temple de Hampi

Els estables dels elefants de Hampi

Un altre cop del temple de Hampi

Després de la nefasta experiència a Auroville, vam agafar un parell de trens direcció Hampi.Hampi és de lo millor que hem vist a la Índia. La ciutat és maca i el paratge és idíl·lic. Havia estat la capital de la Índia fa uns 700 anys i es conserven una gran quantitat d'edificis i temples com les estàncies reials, etc. Estan en proces de ser considerat patrimoni de la humanitat i realment s'ho mereix.Hi ha un riu que pots travessar amb barca. A l'altre costat està ple de guest houses. Si vas en temporada alta és millor travessar-lo pq a l'altre costat és molt més barat. Però ara no cal. Els preus són similars. I l'inconvenient d'estar a l'altre costat és que només es pot creuar en barca, que et cobren cada viatge i que l'última barca és a les 18h de la tarda (almenys ara en temporada baixa) la qual cosa et limita bastant. (ens hauríeu d'haver vist creuant el riu amb una barca de mimbre, nosaltres, la moto, els indis... no sabem com no ens vam enfonsar!!!). Per lo vist abans hi havia un pont però els hi va caure. I ara, si vols creuar per terra has d'anar a 65km... lo normal... Ens vam llogar una moto i vam visitar totes les runes. Val molt la pena.´L'últim dia vam decidir anar a visitar el temple de mig de la ciutat. Sen's va acostar un vieju molt graciós i ens va dir que era el llibreter del poble i que si necessitàvem algun llibre, postals, etc.. Pasèssim després per la seva botiga. Livam dir que passaríem i al sortir del temple ja ens cridava des de la seva cadira. Vam anar cap allí i, quina va ser la nostre sorpresa quan vam veure que el calendari que tenia penjat era de la mother!! (vease entrada auroville). Es mes, y pa mas inri, també tenia un rellotge-reliquia de la mother. Lo bo va ser quan l'Elena li va preguntar si l'havia conegut i ell va contestar, en plan místic ; si, una gran dona. Vam estar dos dies rient. És que no ens ho podíem creure!!!

Després de tres dies a Hampi vam decidir anar tirant cap al nord, direcció Ellora. Quan estàvem al bus, a prop de Hampi, vam passar per una ciutat a on per lo vist celebraven la festa d'algun temple. Lo bo va ser quan vam adelantar a una "comparsa" músic-festiva que anaven seguint a un tio vestit amb unes fulles de parra tapant-li les parts i fent la croqueta per terra. Nosaltres ja sabíem que la fe mou muntanyes i coneixíem la mena de promeses que fa la gent com ara anar de genolls a Lourdes o descalços a Montserrat. Però la versió anar fent la croqueta pel mig de la Índia amb la calor que fot i lo que deu cremar el terra, la desconeixíem. Va quedar registrada.La qüestió és que només teníem bitllet de tren fins a mig camí. Al arribar vam anar corrents a veure si sortia algun cap allà on volíem. Vam trobar un, però sense seient. Així que ens vam veure un altre cop dins del vagó del "ganado". El vago estava petat i la gent es va estirar a dormir per terra. Al costat teníem una dona d'aquestes descolorides que fotia uns badalls que semblava un lleó. Una exageració, de veritat. Cada cop que badallava ens tronxavem. Ja dins del vago de transport de ganado vam descobrir que arrivariem a les 3h de la nit a puesto. Ens vam ratllar pensant que hauríem d'esperar-nos un munt d'hores a que obrissin les guixetes per agafar l'últim tren que ens faltava fins Ellora i soles a l'estació. Pero res mes lluny de la realitat. Una de gent que ni les rambles de Barcelona el dia de St.Jordi.Totes les guixetes ofertes, la penya currant, trens cada 5 minuts... Vam arribar a la conclusió que com que aquí la gent dorm quan te son (vas a comprar a una botiga i el trobes al botiguer dormint en mig de la botiga a pierna suelta, al carrer, dins dels autos, taxis, etc ) doncs que després a les 3h del matí molts poden aprofitar per anar a voltar per l'estació més propera. I bé, a part d'això també es que a la Índia hi ha molta gent... poder massa. Ellora. Molt aconsellable. Si esteu a la Índia i podeu deixe-vos-hicaure. Hi ha uns 30 temples hinduistes i budistes esculpits a les roques. Es molt impressionant. En unes 3 hores la cosa esta vista.

Com que les combinacions des de Ellora eren difícils, vam decidir anar a Bombai a on HI ha més possibilitats de trobar medi de transport. Un plasta del couch surfing venia convidar-nos a casa seva des de que vam arribar a la Índia, així que vam acceptar. La historia es que nosaltres no sabíem que el compi tronki estava montado en el dollar. Vam arribar a Bombai a les 23h de la nit i ens va vindre a recolldir a l'estacio un dels seus empleats que semblava el "un pokito de por favor". Ens va portar a casa de l'Anupam (aixi es diu el ricachon) i ens va obrir la porta el Jeffrey Hindu (el seu servent, un homenet molt majo). L'Anupam estava volant cap a Bombai des de Delhi. Així que el Jeffrey ens va oferir algo per beure mentre l'esperavem. I llavors van aparèixer en escena dues rosses sueques que, segons van comprovar més tard, eren bipolars, perquè tant aviat saltaven d'alegria com es fotien a plorar com bledes. Estaven zumbades.A la 1h de la matinada va sonar el timbre i quan Jeffrey va obrir la porta va aparèixer l'Anupam Hackett amb els braços enlaire cridant: tranquil·les noies, que ja sóc aquí..... Una sobrada considerable....Vam anar a dormir amb la sensació d'estar a la mansió playboy Índia...A Bombai ha estat el primer lloc a on realment hem vist la pobresa que hi ha a la Índia. Realment, en comparació, el sud és molt ric.
A l'endemà ja teníem la taula parada amb un gran manjar. Vam visitar una mica Bombai i per la nit, després d'una altre comilona a casa del marques, vam sortir de festa. La sensació era de lo mes estranya. Anàvem al super cotxe amb conductor que ens esperava fora de cada pub, amb el ricachon i les rubias que ara ploraven, ara reien (eren unes paves). Vam anar als locals més chics de tota la ciutat a on el pavo tenia entrada lliure. Una birra et podia costar tranquil·lament 1000 rúpies (que això és el que ens gastem entre les 2 en un dia dormint, diñan, etc.). I el tio ho va pagar absolutament tot. I encara ens preguntava que més volíem.Així que el contrast per nosaltres va ser molt bestia. La gent dormint al carrer, els nens despullats, tot de lisiats.... Al costat dels locals més estupendos de tot Bombai a on la gent no té ni un sol remordiment de gastar-se en una borratxera els diners per alimentar un any a tota una família. I, almenys a l'Anupam, se li en refotia bastant tota la misèria. Per ell la seva ONG érem nosaltres quatre. Així que no direm que no ens vam aprofitar, perquè no seria veritat... I ni un remordiment de consciencia. Ja que nosaltres apadrinem als seus nens mentre ells no fan absolutament res per canviar les coses, que ells apadrinin als nostres turistes.De fet, en Jeffrey dormia al terra del passadís i a l'Anupam això li sembla el més normal del món.
Bombai és una ciutat gran, bruta i lletja. La seva visita és totalment prescindible. El diumenge vam sortir a conèixer una mica més. I llavors vam conèixer a 1 noi de Jaen, 1 de Madrid i 2 de Pamplona. Podem dir que va ser lo millor de l'estada a Bombai. Ens vam passar la tarda rient. Vam anar a dinar, veure una peli al cine (pensant que la gent ballaria i res) i desprès, segons els consells del madrilenyo, vam anar a una platja a on podríem veure la posta del sol estirats tranquil·lament. Evidentment, i com sempre que esperem algo, la cosa no va anar així. A platja HI havia tantíssima gent que ni si cabia. Havien improvitzat una mena de parc d'atraccions que feia riure. Ens vam quedar impressionats. Sobretot amb una mini noria que hi havia, a on de tant en tant veiem tios saltar enganxats a ella per donar-li velocitat (era totalment manual, vamos). L'únic que es salvava era l'inflable (similar als postres), que, veient les altres atraccions, podia haver estat tranquil·lament una colxoneta d'aquelles per fer gimnàs amb tot de nens saltant a sobre.Peró com diuen els de Pamplona :"en este país pasan cosas que no logramos entender".
L'últim dia que estàvem a Bombai (hauríem marxat abans però no trovabem tiquet), al arribar a casa del ricachon ens vam trobar amb 2 australianes (les postres suplents, que les sueques van marxar el dissabte) molt majes i entusiastes. Quan vam anar a sopar, durant el camí l'Elena es va fotre una óstia boníssim!! Va ser l'óstia més ràpida de la Història, va desaparèixer en un moment. La cosa és que anava caminant per la vorera i de cop la vorera va desaparèixer (coses d'aquestes que no logramos entender) i l'Elena amb ella. La Sònia va riure molt. Encara riu ara....
A l'endemà per fi vam poder DIR adéu a Bombai. I us assegurem que no va ser un fins aviat...