Malasia!!!!

Lo nostre es de jutjat de guàrdia, ja ho sabem!!! Però tanta vida social no és compatible amb la redacció d’un blog... (o si... però som unes vagues..). Així que ens saltem a la torera el sud de Laos, Cambodja , el sud de Tailàndia i Malasia peninsular i ens situem en el present, a Borneo (perquè si ho hem d’escriure tot ens passem aqui 4 dies). Qui vulgui saber algo que ens ho demani. Però així resumint tot molt bonic i la gent molt maca. Jeje! Quina precisió!!

Per consell de dos “aristòcretes” catalans que ens vam trobar a les illes Perenthian vam decidir volar cap a Borneo. La noblesa catalana només ens va parlar de la jungla.. i juntament amb la idea preconcebida que teniem nosaltres de Borneo (jungla, animals, caçadors de caps, etc) vam decidir abastir-nos de provisions (gel, xampú, pasta de dents... i tot allò al que intuiem que no tindriem accés a la jungla). Com idiotes carregant les motxilles (que com pesen poc...) vam arrivar a Kuching a lo pueblerino, com l’Alfredo Landa o l’Ozores gairebé amb un xoriço sota el braç... Però bé.. així a mode informatiu només dir que a Borneo hi ha ciutats.. hi ha tota una civilització amb cotxes, supers i fins i tot wifi...

Comencem per Kuching. Fantàstic. Visitia al parc nacional de Bako. Només el trajecte per arribar ja val la pena. Allà vam fer un trekking i vam poder veure als micos del nas llarg. Tota una experiència.

A Kuching també vam visitar el centre d’orangutans. Val la pena.

De Kuching fem cap a Miri. Voliem anar al parc de Mulu, però vam trobar bitllets per dos dies després (només es pot arribar amb avió) així que vam aprofitar per visitar Brunei. Aquest és un mini pais molt ric (gràcies al petroli) governat per un sultà narcisista (per entendres vease museo de regals al sultà). Ens vam quedar impressionades amb les escales mecàniqes i l’aire acondicionat a la mesquita... Amb un dia n’hi ha més que de sobres.

Tornem a Miri i anem a pillar avió (d’hèlices, a lo tipo Indiana Jones) cap a Mulu. A l’aeroport, a l’starbucks, la cambrera ens pregunta a on anem, quan tornem i que precisament el dia que tornem és el seu dia lliure i que ens pot venir a buscar i portar-nos a visitar Miri. Cosa que ens sembla estupendo, perquè arribem a Miri un dimecres a les 10 del matí i el mateix dia volem a Kota Kinabalu al vespre.

Aterrem a Mullu i just al taxi coneixem al gegant del pi (un holandés molt divertit) i ja busquem allotjament junts.

Anem a petar a un alberg fora del parc, ben bé al costat. Just abans d’anar d’excursió a veure unes super coves que hi ha dins del parc, al nostre allotjament coneixem a un australià que ens parla de la mala gestió del parc (per uns australians, que s’estàn enriquint a costa del patrimoni malassià), ens diu que podem beure aigua de l’aixeta que és potable (ell porta una setmana allí) i que et pots banyar al riu perfectament.

Visitem les coves. Impressionants. De les més grans de tot el món. Allà hi viuen uns 3 milions de ratpenats. A la tarda, surten tots a caçar i és tot un espectacle. No sabem com funciona l’operació sortida de la cova, però val a dir que surten tots molt ben organitzats en grups de uns 200 mil individus per tanda.

Al dia següent abans d’anar a fer l’excursió del canopi (pont penjat entre arbres a uns 40 metres d’alçada) el senyor de l’allotjament ens diu que no s’ens ocudeixi beure aigua de l’aixeta que bé directament del riu (a buenas horas mangas verdes.. que la Sònia ja s’ha fotut lo menos un litre!!, però no us espanteu, que té l’estomac de ferro i no li afecta res). Aquí ja comencem a dubtar de la credibilitat del australià, i els hi preguntem a l’altre gent que hi ha allotjada si l’han vist (l’allotjament es tracta d’una habitació compartida amb uns 15 llits), ningú l’ha vist, el propietari tampoc... ens envaeix un sentiment de confusió i comencem a sospitar que hem patit una mena de paranoia col·lectiva... potser era un fantasma, però es veia tant real!! Aquella nit varem anar a dormir una mica consternats!

Al dia següent agafem l’avió cap a Miri, després de fer un parell de trekkings pel parc el dia anterior. Allà ja ens esperava la Mel (la cambrera del starbuks) per a fer-nos de guia, casualment el gegant del pi volava amb el mateix avió que naltres i s’afegeix a l’expedició. Miri no té res d’especial, però si et porten a llocs, doncs no està tant malament!

Al vespre, agafem l’avió cap a Kota Kinabalu (KK), arribem i ens trobem a uns paios que en porten de gratis cap al centre, dona la casualitat que treballen en agències de viatges i ens comenten on anar a dormir.

A KK no hi ha res d’especial, però si us hi deixeu caure, val la pena anar al museu del poble, on sense voler (evitar-ho) ens vam colar a la part dels poblats tribals.

Tot i el consell de l’oficina de turisme de no anar al parc nacional de Mount Kinabalu, perquè aquell cap de setmana hi havia una carrera que deixaria tots els allotjaments plens, ens vam tirar a la piscina i vam decidir anar. La nostra sort ens va acompanyar, al minibus que vam agafar cap al parc ens vam trobar a un noi de Tortosa que anava a la cursa en qüestió. Va resultar que ell ja tenia allotjament, i ens va proposar de compartir-lo amb ell. Al final, tanta mania amb que no trobaríem lloc i estava ple de habitacions, és més ens vam pillar un piset amb cuina inclosa que ni els pijos que van a baquiera! El millor allotjament des que vam començar el viatge, un lujazo! I allà estàvem naltros, amb el nostre “chalet a la sierra”, amb vistes al mount kinabalu i cuinant truites de patates amb tapioca!! Tal qual la vida que ens mereixem!!! I aquí no s’acaba tot! Resulta que la selecció catalana de curses de muntanya competia a la “Climbathon” que és la última cursa del campionat del món de skyrunning. I així que els vam conèixer, ens vam fer compi tronkis de la gent de la selecció catalana i basca i varem acabar alli animant com les que més! Els corredors tenien els menjar gratis, i naltres estàvem tant adaptades que ens vam colar a tots! Per cert, felicitats a tots els participants i guanyadores!

Total, que no volíem marxar, però com tot lo bo, sempre hi ha un final. I d’allí vam fer cap a Sepilok, amb el nostre compi tronki de Tortosa, on hi ha un centre de rehabilitació d’orangutans! Tot i que no vam entrar ja que els preus eren abusius, la turistada té això, que depèn on vagis sempre has de pagar un ull de la cara. O sigui que passant d’orangutans, que de jungla n’hi ha molta i amb molts animals per veure!

D’aquí volíem agafar un bus per anar cap al sud però es veu que només n’hi ha un i ja era massa tard, o sigui que de perdudes al riu, ens plantem a la carretera a fer autostop. Ni dos minuts han tardat a parar-nos una parella de tarats de la vida (una noia sueca i un noi yanki), anaven a veure unes coves en direcció sud i ens hem acoplat a l’equip per a visitar-les. Les coves, estaven buides, no hi havia ni quisqui, hem entés el perquè quan hem entrat, és la cova amb més cagades de ratpenats del món! Fotia una tuferada que espantava les mosques! Els dos taradillos que anaven vestits tot estupendos de poc no els hi agafa un infart! Quin fart de riure amb ells, són molt bons, anaven cridant tota l’estona: Kill the president of Malaisiaaaaaaaaa!!! (referent a una pel·lícula del Ben Stiller, Zoolander).

Total, que ens deixen a la carretera per a seguir la nostra ruta i allà ens teniu, parades en mig del no res, amb tots els maletotes i al costat d’unes dones malasianes que s’enfotien de naltres. Tota la penya que pasava, tenia un concepte diferent del que significa fer autoestop, tots ens volien cobrar,quins retardats. Al final ens ha parat un camioner majuelo que ens ha acostat al poble de Sukau.

LAOS

Així doncs, un dia després de que el nostre negociador de taxis particular ens deixes enrere, vam anar tirant cap a la frontera amb Laos. Vam creuar el Mekong amb barqueta i vam trepitjar sòl laosià..


Abans de començar amb el relat ens voldríem posar sèries i explicar una mica el moment que viu aquest país perquè de Laos ningú en parla i si no vens no t'enterés del que està passant. Després de patir la guerra d'Indoxina sent el país més bombardejat del sud-est asiàtic (més de 2 milions de bombes llençades a destajo per E.U.A) el país va quedar plagat d'artilleria sense explotar. Arrel d'aquest fet hi ha molta gent que ha quedat mutilada fruit de les explosions d'aquestes mines. Actualment el govern segueix sent comunista i no van començar a obrir-se al món fins al 1980. Xina els ha estat "ajudant" però pels seus propis interessos. En el nord el tema desforestació és escandalós. S'estàn carregant les muntanyes per plantar arbres de "caucho" per vendre als xinos perquè ells puguin crear totes aquestes xorradetes que venen als 20 duros. A canvi, Xina ha construït carreteres (presumiblement pel bé de Laos, però evidentment amb un rerefons d'interessos propis per poder transportar tots els recursos necessaris) i casinos (als cuals venen a jugar els propis xinos perquè en el seu país ho tenen prohibit).

Aquest any, abans de l'epoca de pluges els amics xinesos van tancar les presses del riu al sud de xina deixant el Mekong (un dels rius més caudalòsos del mon en el que es basa la subsistència de la gent de Laos) i, en conseqüència a tot el país sotmesos a una sequera provocada. Per lo que ens han contat, han estat 4 mesos molt durs en els que la gent és moria de gana. Així que trèieu les vostres pròpies conclusions.



I bé, seguint amb lo nostre direm que l'arribada a Laos va ser triomfal. Quina va ser la nostre sorpresa quan vam començar a veure uns preus desorbitats per comprar qualsevol cosa. A sobre, si ja és difícil de per si comunicar-se en un altre llengua, no us volem ni explicar lo surrealista que resulta quan ningú parla absolutament cap idioma que no sigui el laosià o el tailandès (que pel fet ve a ser el mateix).

Vam fer cap a l'estació d'autobusos per intentar agafar-ne un direcció nord. Com havíem d'esperar-nos 3 o 4 hores, vam fer una intentona d'autostop. Però la gent no ho entenia. Pitaven, feien llums, saludaven... però ningú parava. Cansades de fer l'idiota sota el sol, vam decidir asseure'ns i esperar. Llavors vam treure unes galetetes per menjar i sen's va acostar un dona, la que després vam catalogar com "la loca del pueblo" i ens va demanar. Amb lo cares que ens havien costat li vam donar una. De fet vam pensar que tenia molta barra, perquè feia un moment li havia demanat el telèfon a una noia de l'estació i s'havia passat mitja hora xerrant. Quan es va acabar la galeta ens va demanar aigua. L'Elena li va oferir l'ampolla. I la tia s'aixeca i se'n va amb la nostra aigua. La veiem allí bevent, rentant-se les mans, la boca (tenia el w.c. al costat) tant alegremente. Vam flipar.

Lo bo es que acaba de beure i treu el seu taper de menjar i es fot com el kiko. Acte seguit s'aixeca i va a demanar el telèfon a una altre paia. Quan acaba de parlar, se'n va cap a dos guiris, els hi demana aigua i es torna a endur l'ampolla. No ens ho podíem creure.

Bona entrada a Laos....


Des de el moment que vam pujar al bus va canviar la nostra primera impressió de Laos. Vam començar a flipar i creiem que ja no hem parat fins ara... Només el paisatge que es veia des de el bus era increïble.

Vam arribar a Luang Nam Tha al vespre a una estació d'autobusos al mig del no res. No enteníem res. No es veia cap ciutat, ni llums, ni vida animal... Per sort els del tuk-tuk sempre estan allí quan més els necessites. I després de discutir si 2 i 2 són 4 (perquè una persona eren 30 i segons un 2 era 50 i van estar un rato discutint, fins que van treure la calculadora per saber el preu exacte que haviem de pagar, o sigui 60) vam agafar un tuk-tuk cap al poble.

Mentrés buscàvem guesthouse ens vam trobar a un xavalito passejant pel carrer que ens va preguntar si parlàvem castellà. Hem de dir que aquest és un punt d'inflecció en el nostre viatge. Va arribar a les nostres vides un ésser diferent, curiós i peculiar, en David de Vallecas (qui té un idioma propi) i ja no ens hem pogut desfer mai més d'ell. Que dir d'aquest gran personatge?? Primer ens va semblar un tio serio, però a dia d'avui donem fe que és la cosa més pallassa que ens hem tirat a la cara. Ens desquicia. És lent, encantat, tiquismiquis, aprensiu, li fan fàstig els gossos, els gats, les aranyes, els mosquits... (ha vingut al país adecuat també aquest...). Ens hem convertit en les seves "bodyguards" a canvi de que ens faci riure una estona. Però li hem agafat carinyo. En el fons és un majuelo.

La cosa és que vam quedar per sopar i al dia següent vam llogar unes bicis per anar a conèixer els voltants de Luang Nam Tha. Impressionant. Tot és molt autentic, pur, salvatge... i la gent és simpàtica i amable. Ens va agradar molt.


Com que els 3 anàvem cap al mateix puesto, un dia després vam agafar un bus direcció Muang Sing. Era el bus de pin i pon, però a aquestes alçades ja és difícil que qualsevol mena de medi de transport ens pugui sorprendre.

Muang Sing és un poble molt maco i tranquil. Queda en mig de la vall de Nam Ha. Allí en David havia quedat amb una noia de Madrid que és guia turística de Laos i anava a descobrir la zona, la Marta. Una tia super maja i divertida a qui no se li acaba mai l'energia.

Vam fer un trekking molt maco pel mig de la vall. Vam dinar en un poblet tribal amb una família d'allí el menjar més bo que hem tastat a tot Laos.

A Muang Sin primer contacte amb el lao lao (whisky laosià). De fet primer i últim contacte... L'Elena, la Marta i el David van sortir una estona i van començar a jugar a cartes i beure lao lao. Es van embarrancar tant que van acabar en un resort amb els ricachos del poble fotent-se fins al cul de menjar i de beure. Les dones no bevien, es dedicaven a servir l'alcohol (perquè aquí les dones no beuen, per lo vist només fumen opi).

Al dia següent de resaca cap Luang Nam Tha de nou i allí vam rebre noticies del gabatxo taradillo (o psicòpata..). Li va enviar un e-mail-poesia-d'amor a la Sònia fent referència al mar i als seus ulls blaus (pels que no coneguin a la Sònia dir que té els ulls marrons...).

Aquí ens vam acomiadar momentàniament de la Marta vam llogar una van amb 4 nois italians molt majos direcció a Muang Ngoi Neuva (poble al que només es pot arribar amb barca i a on només tenen electricitat de 7 a 10 del vespre). Creiem que és, si no el més bonic, un dels llocs més macos dels que hem visitat a tot Laos.

En aquest poble a on hi havia pocs turistes, creiem que més de la meitat eren catalans i espanyols. Vam conèixer a una parella de catalans i a un noi de Cadiz i vam decidir fer una excursió junts al dia següent. Aquella nit, xerrant dels nostres viatges, va donar la casualitat que els catalans ens van explicar que havien conegut a un home argentí que viatjava sol sense tenir ni papa de cap idioma. Les dues vam pensar a la vegada el mateix i vam demanar més dades sobre el personatge en qüestió. Responia al mateix perfil, edat, vestuari (bambes blanques i mitjons fins als genolls) i nom que... el nostre negociador de taxis!!! Les nostres sospites es van veure dissipades quan ens van ensenyar la seva foto. Que fuerte, que fuerte!!! (però tranquils que de moment encara no ens hem deixat atrapar...).

Al dia següent ens vam aixecar encara consternades per la proximitat espaial amb el negociador. Però després d'un bon esmorzar ens vam refer del disgust. Preparades per començar l'excursió. El noi de Cadiz (Raul) va anar tot el camí posant-nos la por al cos sobre les sangoneres, perquè, segons ell, aquella zona estava plagada. Ens va explicar que no ens havíem de posar nerviosos i que, si s'ens enganxava alguna la manera de desenganxar-la és amb foc (acostant-lis un cigarro encès) perquè si te les arrenques poden deixar el cap a dins i l'infecció pot arribar a ser molt greu. Així que ja ens podeu imaginar caminant pel mig de la jungla mirant-nos les cames constantment no fos cas... A tot això el camí tot ple de fang (recordar que estem en època de pluges).


Vam arribar a una cova d'on sortia un rierol. Tot net i bonic (no com el Mekong, marron i brut) amb aigües cristallines que ens convidaven a banyar-nos. No ens ho vam pensar dos cops i vam entrar tots a l'aigua. Abans d'entrar l'Elena va veure una sangonera en una roca i la va executar. Mala cosa va fer... El que ella no pensava era que la revenja de les sangoneres acostuma a ser sagnant. Mentre ens banyàvem l'Elena va notar una cosa gelatinosa a la seva cuixa i quan es va aixecar tenia una espècie de sangonera (encara que no ho era) llarguíssima penjada de la cama. Tots vam sortir per potes de l'aigua i la vam deixar allí sola enmig de l'aigua amb allò penjant cridant "quitamela, quitamela!!". La imatge era brutal. L'elena movent-se per intentar que la bèstia parda es desengantxes d'ella i el bitxo movent-se com una trompa d'elefant amunt i avall. Per sort, el de Raul i el català estaven fumant i van anar al rescate amb els cigarros. Tots els altres estaven apinyats en una roca al mig del riu mirant-so de lluny (aquí els valents!!! si senyor!!). Llavors, el equipo de rescate va fer una gran tasca treballant conjuntament en l'operació "sangoneres fora".

Per sort per l'Elena estàvem amb tota aquella gent, perquè si ens arribem a trobar en aquesta situació sols i el David i la Sònia han de fer algo a hores d'ara la "sangonera" seria una extensió de l'Elena. Ja tindria nom i tot.

Ja no vam tornar a entrar a l'aigua. Ens va tallar el rotlllo de mala manera.

De tornada, ja al arribar, vam veure que l'Elena portava una sangonera (aquesta de veritat) enganxada a la cama. "Moraleja": abans de matar una sangonera, pensa-tho dos vegades perquè la venjança pot ser terrible...

El retrobament

Un altre cop, i per no perdre el costum, tornem a demanar disculpes per la tardança. Ens hem tornat a penjar... Es que se'ns acumula la feina... Do you know what I mean?

Així doncs, i retornant al punt a on ho varem deixar i per calmar a tots aquells que no han pogut tornar a conciliar la son des de l'última publicació, direm que el més destacable de l'arribada a Bangkok és que ens vam trobar. Sí, per ser exactes direm que contra tot pronòstic l'Elena (que va arribar abans) va trobar a la Sònia (que encara estava en estat de shock).

A la sortida de l'aeroport vam pillar un bus direcció Kho Shan Road, que és la zona més cèntrica, petada de rossos borratxos. Però si busques bé, trobes lloc per dormir, no excessivament car, una mica allunyat (a un o dos carrers) del guiri festival. De fet, mentre buscàvem allotjament, va sortir a la nostre recerca un home-dona que ens cridava a lo loca perquè anéssim a dormir a la guests house a on ell estava, que, segons ell, era buena, bonita, barata. Així que vam seguir els consells de l'home barbut vestit de dona amb plomes a les orelles i ens vam quedar allí. Primer contacte amb els ladies-boys (tot i que el paio era occidental i no tenia pits).

Bangkok ens va semblar maco, net i el més important: sense indis. Així que podem dir que ens vam sentir com si haguéssim arribat al paradís. 

Tot i així vam decidir passar només un parell de dies sense visitar gran cosa, perquè com hem de tornar al setembre, ja visitarem llavors.

Vam tirar cap a Ayuthaya, direcció nord. Allà hi ha tota una sèrie de runes Tailandeses que surten a la Lonely, però sin más. 

Amb l'arribada a les nostres vides d'una yankie a qui la seva novia feia unes hores que l'havia deixat, el nostre viatge va fer un tomb inesperat i es pot dir que mai més hem tornat a viatjar soles. La noia ens va presentar a uns asturians als que havia conegut al tren. Després a un francès que va conèixer al carrer. Més tard es va fer compi del cambrer del bar a on vam anar a dinar... Vamos, una mestre en l'art de la socialització. I això que es podria dir que era el pitjor dia de la seva vida i tant reia, com plorava, com cantava... el que fa l'amor.. o el desamor....

Aquella tarda vam estar tots en pandilla fent botellon al riu mirant  com la corrent canviava de sentit amunt i avall (no era cap efecte òptic, ni al·lucinogen, ni producte de la nostre imaginació... té una explicació científica i qui la vulgui saber que ho busqui a la wikipèdia que tenim molt per escriure).

La Sònia va aprofitar per parlar en francès amb el gabatxo. Un noi que viatjava sol i que anava direcció Laos per renovar-se el visat que li havia caducat. Es pot dir que van estar parlant com a molt 2 hores fins que el tio va pillar el tren. Intercanvi de mails i qui sap, potser ens tornem a veure pel camí...

En un parell de dies a Ayuthaya ja ho teníem tot vist així que vam anar tirant cap a Phitsanulok. La intenció no era visitar aquesta ciutat sino les runes de Sukhotai, una ciutat propera, però allí vam trobar un noi pel couchsurfing que ens acollia a casa seva. Tim un americà que estava donant classes d'anglés a Tailàndia. Un paio molt majo que sempre anava amb gorra i a qui tot li semblava super (superhot, supercool..) feia molt riure. Vam passar uns dies molt agradables a Phitsanulok. Ell i la seva veïna Shila ens van ensenyar mogollon de coses de la ciutat, de la cultura Thailandesa... 

També vam aprofitar per visitar les runes de Sukhotai i val a dir que estan molt millor que les de Ayuthaya. És ideal llogar una bici (i si fa molta calor una moto).

Així doncs continuem pujant cap al nord. Aquest cop la parada era Chiang Mai, la capital del nord de Tailandia. Hi ha un mercat nocturn super maco i molt gran. Allà ens vam trobar de casualitat de nou amb els asturians (Yban y Jorge, la extraña pareja). Uns tios que tenien la teoria de que a Tailàndia, si en una família no hi ha un ladie-boy o un prostituta, és una deshonra (feien molt riure).

Amb aquests ens dedicàvem a seure a la plaça del poble, menjar pipes, i contemplar el que allà es coïa. Vam presenciar accidents, maneres estranyes de lligar i fins i tot una baralla de tailandesos (i això que són la mar de tranquils..).

Va ser aquí a on la Sònia, que ja feia dies que rebia missatges del francès pel facebook, va rebre un a on li deia que ja tenia el visat i que havia arribat aquell matí a Bangkok després de 14 hores de viatge des de Laos (no lluny de Chiang Mai). En ell li preguntava a on estaven. La Sònia li va contestar i ell, acte seguit li va escriure un missatge dient-li que sortiria aquella nit cap a Chiang Mai. A la Sònia no li va molar gens la idea. Qui, després de 14h de viatge cap avall torna a fer 14h cap a munt per trobar-se amb algú amb qui ha parlat 2h????? Lo normal... Però si a la Sònia li va molar poc ni us imagineu lo que li va semblar a l'Elena....(aquest tio és un tarat..)

Quan li vam explicar als asturians la situació un d'ells ens va tranquil·litzar dient-nos que a ell aquest noi li havia semblat un traficant de drogues i que, segons ell, havia anat a Laos per passar heroïna cap a Tailàndia. També de lo més normal... Un ratllada considerable tenint en compte que el tio sabia a quina pensió estàvem allotjades...

Per sort, al dia següent, la Sònia va rebre un mail a on li deia que no havia trobat bus i que arribaria a l'endemà o en un parell de dies. Així doncs vam aprofitar per protagonitzar la segona part de "Atrapame si puedes" (versió gabatxa).

El rotllo és que la història no ens va sortir del tot bé, perquè aquella mateixa nit (la d'abans de protagonitzar "mochileras a la fuga") vam conèixer a un noi (Juan) basc super majo que anava amb un home argentí (Isaac) de 68 anys que estava viatjant pel món sense guia, càmera de fotos, sense parlar cap idioma, sense mapes... l'únic que tenia eren visats. Tenien la intenció d'anar al dia següent cap a  Pai, com nosaltres. L'Argentí, que estava obsessionat amb que el portèsin amb taxi, que aquí són de luxe: 4x4 amb vidres tintats, (obsessió que més tard el portaria a ser conegut com "el negociador de taxis") ens va intentar convèncer perquè anéssim amb ells i així reduir els seus gastos (no va caure que multiplicava els nostres per 4). No vam acceptar i al final van ser ells els que van vindre amb nosaltres en bus (com la plebe...deixat estar d'històries que en bus es viatja molt bé).

L'home aquest primer ens va semblar bastant majo. A l'arribada a Pai vam conèixer a una parella de bascos molt majets (Araitz i Ibai). Vam anar a fer un rulo pel poble a peu (tot i la insistència del abuelo cebolletas perquè lloguéssim un taxi per passejar-nos per allí). I no sabem com vam acabar comprant carn, verdures i carbó per fer una xurrascada. Finalment també vam comprar una graella... detall important...

Aquella mateixa nit vam conèixer a una parella de catalans (Eva i Albert) super majos. (Eva, que sàpigues que hem decidit escriure molt per entretenir-te en les teves nits en les que, cansada de fer la croqueta, et lleves i llegeixes qualsevol cosa... una abraçada nois!! Si no ens veiem per aquí ens veiem per Roda o Igualada!!).

Així doncs els catalans també es van reajuntar a la festa i vam fer una barbacoa de puta mare.

Aquí el negociador de taxis encara ens va semblar normal a tots. I com també anava cap a Laos (com nosaltres, que vam haver de canviar la ruta perquè la intenció era anar cap a Birmania però no es pot creuar per terra) vam decidir viatjar junts. 

Al dia següent vam llogar unes motos i ens vam deixar perdre pels voltants de Pai. Una meravella. De tot el que hem vist del nord de Tailàndia és el que més ens ha agradat. Aquí el negociador ja va començar a semblar-nos una mica rarot. Només parlava amb en Juan i quan es dirigia als altres era per dir coses ben rares...

A tot això, el francés li va enviar un altre mail a la Sònia dient-li que havia anat a Chiang Mai i que, com ja havíem marxat, havia tornat cap a Bangkok (poca feina té aquest noi..).

Un altre dia més a Pai amb les motos i de relax. Per la nit vam fer intercanvi d'impressions amb els catalans... i, així com nosaltres i la basca, tampoc veien que el negociador fos aigua clara.

De Pai vam tirar cap a Chiang Rai (via Chiang Mai) i, a que no sabeu en quin medi de transport ens va proposar el negociador d'anar?? Amb l'obsessió...

Per suposat vam anar amb bus.

Chiang Rai no té molt a veure. La triomfada va ser la guests house que tenia una piscina estupenda gairebé per nosaltres sols per 5 euros les dues. El mercat de nit no era gran cosa però tenia una plaça plena de paradetes amb menjar molt bo (i a aquestes alçades del viatge el menjar comença a ser molt important...).

De Chiang Rai vam anar un dia a visitar el triangle d'or. Gens recomanable. Una turistada com una altra. Et porten a fer un rulo amb barqueta i veus Birmania, Laos i Tailàndia (com diria Jorge l'asturià, ves tierra al lado del Meckong y ya... ens va semblar un exagerat.... però li hem de donar la raó..).

Com en Juan ja marxava el negociador va començar a parlar-nos de nou... però massa tard cebolletas.... ara t'espaviles tu solet!!! Així que, tot i que ens va intentar convèncer per marxar tots junts a l'endemà perquè, segons ell estalviaríem més (llogant taxis, es clar..), li vam dir que anés tirant que ja ens trobaríem per Laos ("Atrapame si puedes" version viste, que bueno que viniste). Un dia de més a la piscineta i aprofitant per arreglar l'ordinador (que va pillar com mil virus a la Incredible Inida) no poden fer mal a ningú. I així li donàvem aventatge a en cebolletas, que, s'havia apuntat la nostra ruta per fer per Laos.

I aquí acaba l'aventureta per Tailàndia (de moment..) pròxima entrada: Arribada a Laos.

2010 odissea a la Índia

I aquí es on comença la meva “2010 odissea en la India” (Sonia Fernandez version, que tremoli el kubrik). La historia és que l’Anna es va comprar una pulsereta de l’Om i la porta al peu. Li van dir que porta mala sort, però ella continua portant-la. Així que al veure marxar el cotxe, tinc la impressió que el bon karma se’n va amb elles... i per lo vist jo em quedo amb l’efecte pulsereta al revés.


Entro cap a l’estació i vaig cap a mirar el panell. Pregunto a un d’informació i diu que ve amb retard. M’envia a un altre i aquest em diu que el tren porta un retard de 10 hores i que, en principi, arribarà a les 6h de la tarda i a Delhi a les 3h de la matinada, però que tampoc és segur (aclarir que el meu vol és a les 6:25h del matí per anar a Tailandia a on hem quedat amb l’Elena). Li pregunto al paio si hi ha més trens cap a Delhi perquè em canviïn el tiquet. Per lo vist no es pot fer. M’emprenyo. Així que decideixo trucar al driver perquè ho arreglin els de l’agència, que per4 alguna cosa hem pagat. Em dona el telèfon de l’oficina i truco al capo. Li comento la situació i em diu que no és el seu problema, que és culpa dels monsons. Jo lio dic que he pagat per estar avui a Delhi, i que s’ho faci com vulgui però que ho arregli. Em torna a dir que no és el seu problema. Així que li dic que com no ho arreglin faré una campanya en contra la seva companyia per internet. Llavors canvia la història. De cop i volta si que és el seu problema... Que vagi a pillar un bus i que quan arribi a Delhi vindrà i m’ho pagarà.

A tot això, el del telèfon m’intenta timar. Em diu que la trucada són 20 rúpies. Li dic que m’ensenyi el contador... i sorry!! Són 10 rúpies. Li dic que és un cabró. Riu. Són així d’inútils. Segona trucada. 15 rúpies. Li torno a demanar veure el comptador. 14,10. Noi, et dono 14 i vas que t’estrelles!! Manda huevos!

Pregunto per l’estació de bus. Un noi m’acompanya a buscar un bus barato (5 rúpies) ja que un tuk-tuk val 100. Algun majuelo et trobes de tant en tant. Però van contats...

Arribo al bus. Surt a les 10,30h, el pillo. Al rato puja un noi i seu al meu costat i un altre que seu al costat del primer (seients de 3). El de la punta no para de mirar-me tota l’estona. Llavors sento que em crida. Jo porto cascos i em faig la lloca. Però el tio vinga a cridar-me “hello!madame!!”. Se m’escapava el riure. Al final em crida tocant-me i no tinc més remei que fer-li cas. Em fa les preguntes de sempre: Com et dius? Sònia. OOOHH indian name, Sonia Gandhi. Tot un clàssic. D’on ets? De que treballes? A on vas? T’agrada la India? Després de l’ interrogatori em torno a posar els cascos i m’adormo. A l’estona em desperto perquè algú m’estava acariciant l’hombro. És el paio curiós. Li trec la mà i el col•lega es menja tota la mala hòstia que portava a sobre. Li dic: Don’t touch me o te parto la cara!! Me surt així, ves. De fet no sé com dir-ho en anglès però crec que ho pilla. Llavors abaixa el cap i es fa el despistat. Sempre fan el mateix, són tots uns covards. El del meu costat va i li fot la bronca (el justiciero al rescate). De totes maneres que et toquin l’espatlla és un mal menor. Tenen la mà molt llarga i normalment sempre va al cul.

Continuem el viatge inacabable amb un conductor suïcida (lo pitjor que he vist a la India) i la música a tope. Una tortura. Després de 7 o 8 hores de viatge, a 70 km de Delhi, el bus s’atura. Resulta que s’ha punxat una roda. No m’ho puc creure! Tots a baix (evidentment, això no s’ha d’oblidar mai, tothom mirant-me i faci el que faci, estigui a on estigui). Després de mitja hora parats en un taller a on arreglaven rodes no se’n surten, així que decideixen parar a altres busos per anar encabint-nos a tots. Canvio a un bus petat de gent a on haig de seure a la punteta del seient.

Arribem a Delhi i el bus ens deixa a l’entrada al mig del no res. Un munt de carreteres grans per a dalt i per a baix, una benzinera i un xiringuito de polis. Res més. Pregunto al poli per un telèfon i em diu que haig de creuar per un pas subterrani. Vaig cap allí i està absolutament fosc i gairebé no passa gent (cosa estranya a la India). Trec el frontal i la navalla per creuar. Amb la mala hòstia que porto a sobre, si algú intenta alguna cosa me’l carrego. Tots em miren flipant, però ningú s’atreveix a dir-me res... i que ho intentin, que veuran!.

Arribo a la benzinera i no hi ha telèfon. Sort que un noi em deixa trucar des de el seu. Truco al retard aquest i em pregunta a on estic. Em diu que estic massa lluny i que vagi jo a la seva oficina a buscar els calers. Em nego en rotund i li dic que faci el favor de vindre ell. Comencem una discussió en la que acabo cridant, envoltada de indis mirant-me, i amenaçant-lo. Finalment diu que m’envia a algú que em portarà 200 rúpies. Intento treure-li més pasta, però no hi ha manera.

Total que em quedo assentada sobre la meva motxilla, en una benzinera en mig del no res esperant a no sé qui perquè porti pasta per poder fotre el camp de la Incredible India (perquè a tot això jo ja no porto gairebé un duro a sobre).

30 minuts més tard apareix un tio en moto i em pregunta quants diners m’ha de donar. Ja que pregunta li dic 400 rúpies... no fos cas.. Així que res, m’ajuda a pillar un tuk-tuk (estem a prop de l’aeroport).

Li ensenyo al conductor el tiquet perquè vegi a on m’ha de portar. Al paper de internet posa aeroport internacional, així que em porta allí. Al arribar no em deixen entrar (no pots entrar fins 3h abans del vol). Li ensenyo el tiquet a un dels que controlen a la porta (amb els rifles i tot, són uns flipats..) i em diu que sí que és allí però que li ensenyi al seu compi. Li ensenyo al compi. Se’l remira de dalt a baix. Ho llegeix tot. Coses d’una rellevància tant important com el meu nom, d’on soc... vamos, coses super importants per poder contestar-me a la pregunta de si l’avió surt des de allí o no. Em diu que sí, però que no puc entrar fins les 3,25h. Cap problema. M’espero a l’edifici del davant. Sopo (caríssim), escolto música, escric, m’avorreixo...

A les 3h començo a mirar les pantalles. A la que surti el meu vol entro cap a dins. Surt el de les 6,05h. Sobre les 3,40h surt a la pantalla el de les 6,30h. Merda! S’han saltat el meu!! Em temo lo pitjor!!

Vaig cap a la porta a preguntar. El tio em pregunta amb quina companyia volo (i això que ho posa en la part superior del full que s’està tornant a mirar en grandiós) Kingfisher. Pues no, no és aquell aeroport. Aquesta companyia només vola des de el domèstic i queda una mica lluny de a on estem. QUEEEEEEEEEEEEEE??? Un cúmul de sentiments m’envaeixen, d’entre els quals en sobresurten 2:

1. Incredulitat: És que no m’ho puc creure!!

2. Mala hòstia: És que jo avui mato a un indi! De veritat que el mato!!!



Pregunto pel tuk-tuk: 300 rúpies. Ja no tinc tants diners!! Vaig a veure que puc fer. Els hi explico als dels tuks-tuks i m’ensenyen un bus qye puc agafar per 25 rúpies i en 15 minuts a l’aeroport. Durant el trajecte vaig pensant que segurament hi ha una mena de complot o conspiració perquè jo no marxo de la India, però no sé perquè. Però està clar que tinc tots els elements en contra.

Finalment i, contra tot pronòstic, pillo l’avió. Fa parada a Calcuta, a on m’haig d’esperar 2h. Com encara em queden unes quantes rúpies aprofito per trucar aquelles a veure com els hi va tot. A tot això que truco al driver i demano per elles i el tio, tot estressat, comença a dir-me que hi ha hagut un error, que haig de tornar els diners, que m’han pagat més del compte. Jo em faig la loca i dic que no l’entenc. Com que no calla, començo a dir-li que no el sento i que la connexió es talla i li penjo. Li dic al paio de la paradeta de telèfons que si truca algú preguntan per mi que no es molesti en cridar-me. Pujo a l’avió. Em sento com en Leonardo Dicaprio fugint de Tom Hanks a “atrapame si puedes”. Només em falta arribar a Tailandia pilotant jo l’avió.. Quina satisfacció!! M’adormo amb un somriure a la cara.

A tot això, el meu pla inicial era arribar a Delhi i connectar-me a internet per veure com quedo amb l’Elena a Tailandia. Així que res, en una estona volo a Bangkok a on m’haig de trobar amb l’Elena, no sé a on, sense saber absolutament res d’aquesta ciutat. “Que la suerte me acompañe”.

Per sort quan ma mare llegirà això jo ja m’hauré trobat amb l’Elena i potser estarem tirades en alguna platja prenent el sol, bevent caipirinyes i oblidant el més aviat possible l’Incredible India. Perquè ja sé el que em diria: “oye la tia esta, eh!!” jejje! Tranqui mama que con una navaja, un frontal y mi mala ostia esta todo controlado!!

Així doncs espero que a la resta de l’equip els hi hagi anat millor que a mi.. cosa que no dubto, perquè pitjor és impossible!!!

L'Índia sense l'Elena

Tornem a la Índia......

Després de gairebé un mes al Nepal intentant recuperar-nos de la Incredible India, l'Elena va haver de tornar a Igualada per arreglar uns papers.
Com que el Kike també ens abandonava ja que el seu viatge havia arribat a la fi, a la Sònia se li va plantejar un conflicte: a on espero a l'Elena??
Tenia dos opcions:
1. Esperar-se al Nepal, en un orfenat, sense calor, pudors, tràfic, agobio de gent, etc.
2. Tornar a la Índia a rebre a les flors de lotus de Lleida i l'amapola de St. Boi de Llobregat (a la que no coneixia).
Amb llàgrimes als ulls va acabar triant l'opció 2 perquè tenia moltes ganes de veure a l'Anna i la Nat (a la Sílvia no la coneixia així que tant li feia veure-la o no).

Així doncs el Kike, l'Elena i la Sònia van emprendre un viatge de tornada cap a la Índia (ja que els seus vols sortien des de Delhi, que és més econòmic).
Després de més de 24h viatjant, rient, fent bombolles, percussió, jugant a jocs, barallant.-nos amb indis, etc, vam arribar a Delhi.
Fi del trajecte per l'Elena i el Kike. Ooooohhhh!!! S'acabat la teràpia de la risa! Quina peneta fa que marxin!! I sobretot que marxi el Kike, que no tornarà com l'Elena i qui ens ha portat un munt d'alegria en aquest viatge!! Trobarem molt a faltar al nostre titiritero!!!

La Sònia es queda sola a Delhi esperant a les compis tronkis. Però mal comencem que les compis arriben un dia després del previst ja que els gabatxos han decidit fer vaga aèria i els ha tocat el rebre a elles. Finalment arribada triomfal de les lleidatanes&co a la Índia.
Primeres impressions:
Anna: "buf! quina xafugor!"
Nat: "me faltave l'aire. I el taxi? Que locura!!"
Sílvia:"es que el aire te pesaba!"

Volteta pel barri. Després de passar un dia a Delhi aquestes són les seves segones impressions:
Anna: "que guarros que són!"
Nat: "es que ens va impactar tot molt. Que guarros! tot el dia escopint! tot en obres, les bastides de fusta.... que guarros, que guarros, que guarros!!!"
Sílvia: "es que el segundo dia ya te das cuenta de que són todos unos retards"

Decidim fotre el camp el més aviat possible de Delhi i agafem un bus cap a Risikesh. Ens va agradar molt. És un lloc enmig de les muntanyes per a on passa el riu Ganges. Centre important de pelegrinatge. Té un caire molt espiritual. La gent aprofita per passar allí uns dies fent ioga, meditació, etc.
Vam decidir integrar-nos i anar a fer un matí ioga, portades una mica per l'insistència de l'Anna, que estava amb que volia anar a un ashram a meditar que no cagava.
Ja que insistia tant, la Nat esperava veure a una Anna iogi, totalment elàstica i capacitada. Quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir, segons paraules de la Nat, "lo patosilla que era".
Però l'experiència molt bona i recomanable.
La prima Sílvia va tindre el seu primer contacte carnal amb un indi. És a dir, li van tocar el cul. Tot un clàssic a la Incredible Índia.

Tornem a Delhi i "nos vamos de bodorrio!". Resulta que el primo Feli (germà de la prima Sílvia, cosí de la prima Nat i que viu a Bombai, no entenem el perquè) estava convidat a una boda i nosaltres vam anar a petar de rebot.
Després de més de 2 hores esperant a que aparegués algú, va arribar el nuvi acompanyat de la "xaranga". El Feli ens el va presentar i l'Anna el va saludar amb un somriure i un "celebrations" (tot i que portava una hora memoritzant el "congratulations" que li volia dir).
I ara "avere" com expliquem això. Aviam, la "xaranga" era un corralet de "niños lámpara" i "músicos locos" que es mataven per 10 rúpies. Nosaltres anàvem al mig del corralet amb tots els indis ballant, rotllo pasacalles. Les dones índies anaven al darrera fent de cotxe escombra, contemplant-nos.
Els indis ballaven lo més arrítmicament que us pogueu imaginar... pues pitjor. I nosaltres semblàvem les dancing queens al seu costat, tot i que avegades ens feien perdre el ritme.

Després de més de mitja hora de "fiesta y bailes desenfrenados por las calles de Delhi" vam arribar al local a on ens esperava la núvia. El que va passar després no ho tenim gaire clar, perquè vam centrar-nos en les birres, el jalo i els ice-creams. Segons la Nat va haver un ritual al terra, però ningú es va quedar a veure-ho perquè tothom va marxar a menjar. La núvia, per lo vist, va arribar molt tard... Tot això segons la Nat, que per lo vist estava molt atenta. Deu ser perquè no li agrada el menjar indi (sort que portaven una bona provisió de fuet i pernil que els hi va durar lo menos una setmana!! Només els hi faltava el pa amb tomàquet).

Després d'una estona, vam decidir fer-nos unes fotos amb els nuvis i acomiadar-nos. L'Anna, que portava tota la boda pensant que no li tornaria a passar el mateix i que aquest cop els hi diria "congratulations" al acomiadar-se, sabeu que va dir??: "thanks you i...... celebrations!". Que bo!! Encara riem ara!!!

De Delhi a Varanassi. Molt maco i emotiu. Ens va agradar molt.

Pillem un tren cap a Agra. Una locura, com sempre. El més destacable del viatge, a part de la caiguda de la Nat mentre buscàvem els nostres seients enmig d'un passadís ple de gent i maletes, van ser dos moments un pèl escatològics:

El primer va ser quan l'home del nostre costat es va desmaiar. La seva dona va començar a cridar com un posesa. L'home, no sabem si per l'efecte crits o què, es va despertar. Però, durant la seva defallida es veu que es va cagar a sobre. Total, que vam anar tot el camí perfumades.

El segon va ser quan estàvem arribant a Agra. Al passar pel costat d'uns descampats hi havia un fotiment de gent cagant de cul al tren tots a la mateixa hora (per lo vist, a Agra, a les 7h del matí es viu el "momento All-Brans").

Vam quedar força impactades. Ay la Incredible India!!! Sempre et depara moments tant agradables!!

A Agra ens esperava un driver que vam contractar, perquè teníem pocs dies i les combinacions de trens no eren gaire bones.

El driver era molt maco però una mica temerari. Anava fotent-se cops amb el cotxe per tot arreu i estava totalment obsessionat amb que féssim un tour amb camell perquè, segons ell, "camel is good" (frase que va repetir fins a la sacietat).

Visita al Taj Mahal (la prima se l'imaginava més gran) i al Fort. Fotem el camp cap al Rajahstan, arribada a Jaipur, la ciutat rosa, ens va agradar. Vam arribar al vespre i al dia següent ens vam llevar d'hora per a visitar la ciutat, però va resultar que estaven de vaga i que, a part d'estar tot tancat, si sortíem corríem el risc de que ens apedreguessin... vam perdre el mati però a la tarda ja vam poder visitar la ciutat. Al dia següent vam anar a vore el Fort a on es poden veure elefants i l'Anna va estar molt contenta. A la Sílvia li van semblar tots "que monoooos, que monoooos!" (com tots els nens, animals, avis...). Després de la visita al Fort, vam tirar cap a Pushkar, viatge en principi de dos hores, que entre parar per a fer un Chai i que s'ens va punxar una roda es va acabar convertint en 4,5 hores.

Arribada a Pushkar, es molt bonic, val molt la pena però al igual que a Udaipur, hi ha un llac i estava bastant buit. Després dels monzons ha de ser una  passada. La ciutat estava plena de catalans i catalanes i vam anar a sopar amb les parelles que vam conèixer, vam estar intercanviant impressions sobre la Índia. 

Arriba la hora dels adéus, ohh que trist, la veritat es que ens ho hem passat molt be i ara no tenim ganes d'acomiadar-nos. A les 8 del matí sortim de Pushkar cap a Ajmer a on la Sònia agafara un tren a les 11 direcció Delhi. La resta de l'equip marxen a Udaipur amb el driver.  

Nepal, ja hem arribat!! (Data estel·lar 28 de maig fins 21 de juny de 2010)

Avans d'escriure volem fer dos aclariments:

1. No hem pogut escriure avans perquè sen's va espatllar l'ordinador i no podiem escriure les nostres cròniques. En principi ja ho tenim arreglat, així que esperem anar actualitzant el blog amb més freqüència.

2. El tema faltes ortogràfiques. L'ordinador no té corrector català i ens canvia les paraules al castellà o a l'idioma que li sembla. Així que sen's colen les faltes a la bestiada. I faltes d'aquelles que fan mal als ulls. Demanem disculpes als erudits i erudites de la llengua catalana com ara la Martulina divina.

Després de les aclaracions pertinents anem a intentar explicar el nostre mes al Nepal. Queda tant lluny que segur que ens deixem un munt de coses. Però bé, farem un "breu" resum:

Per fi arrivada a la frontera Índia. Trepitjem sòl Nepalí. La intenció era fer un petó a terra, però encara estàvem massa a prop de la India i estava massa brut.

Vam pillar un bus nepalí. Increible. No podem descriure encara la decoració nepalí en general i la dels busos en particular. L'única paraula que sen's ocudeix és "chipiriflautico". De veritat.
Els viatges al Nepal, tal i com hem pogut anar comprovant, es converteixen en viatges interminables.
Vam tardar de la frontera a Pokhara (que és a on ens estava esperant el Kike, segons nosaltres dues: el cosí de la Sònia, sin más. Segons ell: un majuelo de la frontera  punto cor aeroespacial especialista en juegos como el retard que mezcla que te cagas. Vamos, un sonat) gairebé 12 hores. I és que s'ho prenen amb calma. 20 minuts després de sortir vam parar a carregar el bus. Mitja hora. Reanudem la marxar i 100 metres després parem a tornar a carregar i així successivament. Quan ja estava el bus petat i no cabia ja res més.nosaltres contents pensant que ara ja si, pues res, 20 km i parem a sopar. Con la calma.
A la 1h de la nit van fotre la música a tope i la penya al bus ballant. Terrorífic.

Arrivada a Pokhara a les 4h de la matinada. Anem cap a Lake Side, que és la zona més turística a on esta ple de guests houses.
A l'endemà ens vam retrobar amb el Kike. El pudent ens va despertar a les 8 h del matí. L'Elena des de llavors no l'aguanta.

Visita per Pokhara. Oooohhh! Que bonito!!
El Kike, que ja coneixia a tot el poble i anava saludant a la gent pel carrer tal i com si estigués a Vilanova del Camí, havia fet un grupet de compis tronkis. Així que amb la peñita vam llogar unes motos i vam anar d'excursió a lo verano azul.
A última hora del dia vam pujar una peazo de montanya a veure una estupa. Molt guapo. A la baixada l'Elena no volia baixar la moto perquè els frenos no anàven bé, així que un noi israelí es va oferir per baixar-la. Va tardar 2 segons en estanpar-se contra una pared. Finalment la va baixar l'Elena.

Encara vam llogar una moto un altre dia i va estar molt bé. El paratge és molt maco i val la pena perdre's per a on sigui.

Com que ja havíem explotat totes les possibilitats a Pokhara vam decidir fer cap a Kathmandú, la capital de Nepal. Vam pillar un bus ple de sonats que no ens deixaven en pau. A més la música estava a tope i era insoportable. Per fugir vam decidir anar al sostre del bus i viatjar a dalt. Us ho recomanem.
A destacar les botigues de roba. Guapíssima!!
Visitem una mica la ciutat i decidim marxar a fer un trekking. Com sempre, ens mirem les coses al final i no al principi, com seria lo lògic. Així que vam decidir fer l'Helambu Trek perquè era el més curt. Però el desnivell era considerable, cosa que no vam notar fins que portàvem 3 dies pujant montanyes a la bestiada.
Com el camí era molt dur, vam decidir fer-lo una mica més divertit. Així que per les nits jugàvem a cartes, Un joc que vam batejar com "retard". Qui perdia era el retard del dia i havia de pagar penyora. El primer perdedor va ser el Kike. Li vam fer una corona amb tovallons de paper a on deia "retard del dia" i cada cop que es trobava un nepalí havia de cridar "mountains". La gent es quedava acollonida. Semblava retrassat de veritat.
La segona en perdre va ser l'Elena. La penyora era cantar-li a tot nepalí que ens creuèssim el "mireu bé allà dalt,a mb els estels que hi ha...". Quin fart de riure. La gent cantava i tot amb ella.
Al dia seguent va a tornar a perdre el Kike. Havia de, cada cop que es trobés un nepalí, fer un esport amb els elements naturals que es trobés. Va ser boníssim. Va fer el llançament de jabalina amb un pal, va entrar a poble un fent espagats a l'aire a lo rotllo gimnasia rítmica, etc.

El trekking va ser molt maco i vam veure paisatges molt bónics. Però us recomanem fer l'Anapurna o el Langtang (o algo així), que per lo vist són més macos (el Kike va fer l'Anapurna i li va encantar).

Tornada a Kathmandú. Visita a la ciutat. A Nepal s'ha de pagar per veure-ho tot, així que el millor és colar-se a tot arreu. Et fan pagar per veure la plaça (doncs es pot entrar per qualsevol carreronet o, com vam fer nosaltres, quan ens van cridar per anar a pagar vam dir que no, sin más.
A Kathmandú ens vam encallar, tot el dia mirant botigues i anant de festa. Ens ho vam passar molt bé.

De Kathamandú vam tirar cap al parc nacional de Chitwan. És un parc supertourist a on, se suposa, que pots veure tota classe d'animals. Nosaltres vam veure cèrvols, jabalís i dues ombres de rinoceronts. I això que vam fer 1 safari amb cotxe, dos a peu i una nit en una torre al mig de la jungla (aquí és a on vam veure les ombres dels rinocernotns que van vindre per la nit a sopar a sota d'on estàvem). El nostre guia era un retard de primera. Amb cotxe encara podiem escapar si ens trobàvem qualsevol animal, però ens l'arrívem a trobar a peu i hauriem tingut problemes. El tio, per defensar-nos, portava un pal i era un tap de basa que no aixecava mig pam de terra. Caminava fent saltironets i semblava que estigúés tot el dia estressat. Es va enamorar de l'elena i li cantava cançons d'amor. Ens partiem. Li va demanar a la Sònia la mà de l'Elena però ella va dir que no. Per contra, el Kike es va oferir a casar-se amb ell, cosa que al retord no li va fer gaire gràcia. Així que estàvem distrets veient com li tirava la canya a l'Elena i el Kike a ell. Es va formar un triangle amorós molt peculiar.
També vam fer un passeig amb canoa. Ens van fer llevar super d'hora, i ens vam estar esperant gairebé una hora a que ens portèssin l'esmorçar. L'Elena portava una mala òstia considerable. Va ser molt bo perquè vam arrivar quan anaven pujant tots els turistes a les barques. Anaven 6 o 7 a cada barca. El retard s'havia deixat algo, així que ens va dir que ens esperèsim allí que ara tornava. En un tres i no res es va fotre a diluviar a la bestiada (així que els turistes es debian quedar tots xops) i nosaltres allí esperant sota una cabanyeta. Quan va parar de ploure, no sabem perquè, però van ajuntar dues barques per nosaltres. Així que res, anaven 6 o 7 turistes tots encabits en una barca i nosaltres 4 més amples que ningú, 2 a cada canoa. Quin riure. El retard anava sentat al costat de l'Elena. El Kike i la Sònia, que anaven asseguts al darrera, van trobar que era una estampa molt romàntica. A l'Elena no li va fer tanta gràcia.

De Chitwan cap a Lumbini. És un lloc ple de temples budistes. Allà és a on va nèixer Budha i a on es pot visitar l'arbre sota el que la seva mare el va parir (sona raro així explicat, però és així). És un centre de peregrinació bastant important.
Tots els temples estan en una mena de parc enorme. Per entrar també s'ha de pagar. El secret és no aturar-se mentrés et criden perqué paguis. Tu passes mirant endavant (no mireu mai enrera) i res, pues es quedan allí asseguts (no sabem exactament que els hi passa pel cap, deu ser rotllo: pues res, un altre que no vol pagar... continuem aquí amb les nostres meditacions..).  Perqué no fan ni l'esforç de seguir-t'he per si ets sord i no els has sentit.
Nosaltres vam anar a dormir a un monastir budista, el temple koreà. És molt barato i tens els àpats inclosos. Això si, sempre és arroç i verduretes (també per esmorçar, a les 5h del matí), però està tot boníssim.
No cal invertir més d'1 o 2 dies, perquè ràpid ho tens tot vist.

I d'aquí a la India de nou.... Perquè??? Això ho explicarem en la pròxima entrada!!!

Diari d'abord, data estel·lar: fa unes tres setmanes...

D'Agra vam agafar un bus cap a Kajuraho que és la ciutat a on estan els temples del kamasutra. Seguint amb la dinàmica de presenciar "fets inèdits" (almenys per nosaltres) a mig camí van pujar uns paios al bus que no volien pagar. Després de discutir una estona a crits amb el revisor, van aturar el bus i els van fer baixar en mig del no res. Quan el bus va reprendre la marxa, els tios super picats van agafar pedres i van començar a apedregar el bus. Llavors el conductor va parar en sec i van baixar el revisor i 2 o 3 tios més. La història és que els vàndals eren uns jovenets que, veient que estan apedregant un bus i aquest para i baixen tres viejus amb una cara de mala òstia direcció cap a ells, lo normal hagués estat que marxessin corrents (però aquí lo que nosaltres entenem com normalitat no sembla ser-ho). Així que es van quedar allí aturats com idiotes i van arribar els viejus i els van apallissar d'una manera interessant. Nosaltres no podíem parar de riure. És que no ens ho podíem creure. I els viejus alli esplaiant-se fotent-lis patades i tot... Va ser surrealista.

Arribem a Kajuraho. Anem a sopar amb un anglès xalat que vam conèixer al bus. Demanem una cosa que no sabem que era i va resultar ser una amanida de cacauets. Com aquí ho netejan tot amb les aigües fecals aquestes, la Sònia va agafar una intoxicació d'estòmag considerable. Tres dies al llit amb febre, mareig i altres.

Si a Udaipur eren plastes, lo de Kajuraho no és pot explicar amb paraules. Només hi ha un carrer amb botigues a on estan els temples i, com ara és temporada baixa, se't tiren tots a la yugular. Tot el poble sabien qui erem, d'on erem, quan marxavem, a que ens dedicàvem... Tot! Ens van arribar a fer por! L'anglés també estava acollonit. A més, vam arribar un dilluns i no hi havia tren fins divendres a la nit. Així que vam haver de passar allí gairebé una setmana.

Lo bo va ser que vam conèixer a dos germans de Madrid molt majos. Ens van portar a la part vella del poble a conèixer l'altre cara. Va estar molt bé. Un d'ells semblava un oso amoroso (Antonio, sabemos que nos estas leyendo!!! jejjeje!! besicos!!!) i cada cop que algú intentava vendre-li alguna cosa l'abraçava cridant: "my friend!". Els tenia a tots acollonits!! Era el puto amo.

També vam conèixer a una noia russa super maja (saludos!!¿ya tienes el pollo para ir a las montañas de Nepal??)

De Kajuraho cap a Varanassi. Espectacular. El problema és que està ple de merda. Però la ciutat val molt la pena. És la ciutat més sagrada de la Índia i es nota a l'ambient. La gent va a Varanassi a morir. El crematori està al costat del riu Gangés i llençant les cendres dels morts al riu. Cremen gent 24h 7 dies a la setmana. Pots agafar una barqueta per 50 rúpies 1 hora i passejar-t'he pel riu mentrés veus la sortida o la posta del sol. És impressionant, de veritat.

Cada tarda, amb la posta del sol, fan un ritual del foc pels difunts.

A Varanassi vam coincidir amb una sèrie de personatges molt entranyables. Ens vam retrobar amb els pamploniques que havíem conegut a Bombai. Vam continuar rient molt amb ells perquè estan excessivament tarats (un besos pa pablito terror y aquiles rey caido!!!).

Mentrés estàvem prenent algo a la terrassa del nostre hotel vam veure a un paio tot vestit de iogui i vam comentar com s'introduia la gent en la cultura hindú i que vaja flipat era el tio... Pues el flipat va resultar ser un tio de Lleida (ara no recordem el poble, la Sònia s'excusa, però tenim de música de fons en la party que tenen aqui montada el a mi me gusta la gasolina i no pot pensar... ja s'enrecordara). Calidad Enric, calidad!!

També vam conèixer a un noi de Barcelona, Guillermo, molt majo. Anava tot el dia a meditar (o fumar-se uns porros) als gaths. Quan no estava als gaths estava montat en una barqueta riu amunt riu avall, boníssim! (besicos!!!!).

També ens vam retrobar amb Liuba (o algo així...) la noia russa. I vam conèixer al seu amic Koreà que era la bomba. Semblava sortit de una sèrie de dibuixos animats manga.

Amb tots plegats vam riure molt.

La nit abans de marxar ja cap a Nepal, estàvem eufòriques com podeu imaginar. Pues a l'Elena la van atacar dues vaques. Així que vam acceptar això com una senyal per abandonar d'una vegada la "Incredible India".

Tot i que el Javi està sempre present en aquest viatge, a Varanassi un record especial per ell.