2010 odissea a la Índia

I aquí es on comença la meva “2010 odissea en la India” (Sonia Fernandez version, que tremoli el kubrik). La historia és que l’Anna es va comprar una pulsereta de l’Om i la porta al peu. Li van dir que porta mala sort, però ella continua portant-la. Així que al veure marxar el cotxe, tinc la impressió que el bon karma se’n va amb elles... i per lo vist jo em quedo amb l’efecte pulsereta al revés.


Entro cap a l’estació i vaig cap a mirar el panell. Pregunto a un d’informació i diu que ve amb retard. M’envia a un altre i aquest em diu que el tren porta un retard de 10 hores i que, en principi, arribarà a les 6h de la tarda i a Delhi a les 3h de la matinada, però que tampoc és segur (aclarir que el meu vol és a les 6:25h del matí per anar a Tailandia a on hem quedat amb l’Elena). Li pregunto al paio si hi ha més trens cap a Delhi perquè em canviïn el tiquet. Per lo vist no es pot fer. M’emprenyo. Així que decideixo trucar al driver perquè ho arreglin els de l’agència, que per4 alguna cosa hem pagat. Em dona el telèfon de l’oficina i truco al capo. Li comento la situació i em diu que no és el seu problema, que és culpa dels monsons. Jo lio dic que he pagat per estar avui a Delhi, i que s’ho faci com vulgui però que ho arregli. Em torna a dir que no és el seu problema. Així que li dic que com no ho arreglin faré una campanya en contra la seva companyia per internet. Llavors canvia la història. De cop i volta si que és el seu problema... Que vagi a pillar un bus i que quan arribi a Delhi vindrà i m’ho pagarà.

A tot això, el del telèfon m’intenta timar. Em diu que la trucada són 20 rúpies. Li dic que m’ensenyi el contador... i sorry!! Són 10 rúpies. Li dic que és un cabró. Riu. Són així d’inútils. Segona trucada. 15 rúpies. Li torno a demanar veure el comptador. 14,10. Noi, et dono 14 i vas que t’estrelles!! Manda huevos!

Pregunto per l’estació de bus. Un noi m’acompanya a buscar un bus barato (5 rúpies) ja que un tuk-tuk val 100. Algun majuelo et trobes de tant en tant. Però van contats...

Arribo al bus. Surt a les 10,30h, el pillo. Al rato puja un noi i seu al meu costat i un altre que seu al costat del primer (seients de 3). El de la punta no para de mirar-me tota l’estona. Llavors sento que em crida. Jo porto cascos i em faig la lloca. Però el tio vinga a cridar-me “hello!madame!!”. Se m’escapava el riure. Al final em crida tocant-me i no tinc més remei que fer-li cas. Em fa les preguntes de sempre: Com et dius? Sònia. OOOHH indian name, Sonia Gandhi. Tot un clàssic. D’on ets? De que treballes? A on vas? T’agrada la India? Després de l’ interrogatori em torno a posar els cascos i m’adormo. A l’estona em desperto perquè algú m’estava acariciant l’hombro. És el paio curiós. Li trec la mà i el col•lega es menja tota la mala hòstia que portava a sobre. Li dic: Don’t touch me o te parto la cara!! Me surt així, ves. De fet no sé com dir-ho en anglès però crec que ho pilla. Llavors abaixa el cap i es fa el despistat. Sempre fan el mateix, són tots uns covards. El del meu costat va i li fot la bronca (el justiciero al rescate). De totes maneres que et toquin l’espatlla és un mal menor. Tenen la mà molt llarga i normalment sempre va al cul.

Continuem el viatge inacabable amb un conductor suïcida (lo pitjor que he vist a la India) i la música a tope. Una tortura. Després de 7 o 8 hores de viatge, a 70 km de Delhi, el bus s’atura. Resulta que s’ha punxat una roda. No m’ho puc creure! Tots a baix (evidentment, això no s’ha d’oblidar mai, tothom mirant-me i faci el que faci, estigui a on estigui). Després de mitja hora parats en un taller a on arreglaven rodes no se’n surten, així que decideixen parar a altres busos per anar encabint-nos a tots. Canvio a un bus petat de gent a on haig de seure a la punteta del seient.

Arribem a Delhi i el bus ens deixa a l’entrada al mig del no res. Un munt de carreteres grans per a dalt i per a baix, una benzinera i un xiringuito de polis. Res més. Pregunto al poli per un telèfon i em diu que haig de creuar per un pas subterrani. Vaig cap allí i està absolutament fosc i gairebé no passa gent (cosa estranya a la India). Trec el frontal i la navalla per creuar. Amb la mala hòstia que porto a sobre, si algú intenta alguna cosa me’l carrego. Tots em miren flipant, però ningú s’atreveix a dir-me res... i que ho intentin, que veuran!.

Arribo a la benzinera i no hi ha telèfon. Sort que un noi em deixa trucar des de el seu. Truco al retard aquest i em pregunta a on estic. Em diu que estic massa lluny i que vagi jo a la seva oficina a buscar els calers. Em nego en rotund i li dic que faci el favor de vindre ell. Comencem una discussió en la que acabo cridant, envoltada de indis mirant-me, i amenaçant-lo. Finalment diu que m’envia a algú que em portarà 200 rúpies. Intento treure-li més pasta, però no hi ha manera.

Total que em quedo assentada sobre la meva motxilla, en una benzinera en mig del no res esperant a no sé qui perquè porti pasta per poder fotre el camp de la Incredible India (perquè a tot això jo ja no porto gairebé un duro a sobre).

30 minuts més tard apareix un tio en moto i em pregunta quants diners m’ha de donar. Ja que pregunta li dic 400 rúpies... no fos cas.. Així que res, m’ajuda a pillar un tuk-tuk (estem a prop de l’aeroport).

Li ensenyo al conductor el tiquet perquè vegi a on m’ha de portar. Al paper de internet posa aeroport internacional, així que em porta allí. Al arribar no em deixen entrar (no pots entrar fins 3h abans del vol). Li ensenyo el tiquet a un dels que controlen a la porta (amb els rifles i tot, són uns flipats..) i em diu que sí que és allí però que li ensenyi al seu compi. Li ensenyo al compi. Se’l remira de dalt a baix. Ho llegeix tot. Coses d’una rellevància tant important com el meu nom, d’on soc... vamos, coses super importants per poder contestar-me a la pregunta de si l’avió surt des de allí o no. Em diu que sí, però que no puc entrar fins les 3,25h. Cap problema. M’espero a l’edifici del davant. Sopo (caríssim), escolto música, escric, m’avorreixo...

A les 3h començo a mirar les pantalles. A la que surti el meu vol entro cap a dins. Surt el de les 6,05h. Sobre les 3,40h surt a la pantalla el de les 6,30h. Merda! S’han saltat el meu!! Em temo lo pitjor!!

Vaig cap a la porta a preguntar. El tio em pregunta amb quina companyia volo (i això que ho posa en la part superior del full que s’està tornant a mirar en grandiós) Kingfisher. Pues no, no és aquell aeroport. Aquesta companyia només vola des de el domèstic i queda una mica lluny de a on estem. QUEEEEEEEEEEEEEE??? Un cúmul de sentiments m’envaeixen, d’entre els quals en sobresurten 2:

1. Incredulitat: És que no m’ho puc creure!!

2. Mala hòstia: És que jo avui mato a un indi! De veritat que el mato!!!



Pregunto pel tuk-tuk: 300 rúpies. Ja no tinc tants diners!! Vaig a veure que puc fer. Els hi explico als dels tuks-tuks i m’ensenyen un bus qye puc agafar per 25 rúpies i en 15 minuts a l’aeroport. Durant el trajecte vaig pensant que segurament hi ha una mena de complot o conspiració perquè jo no marxo de la India, però no sé perquè. Però està clar que tinc tots els elements en contra.

Finalment i, contra tot pronòstic, pillo l’avió. Fa parada a Calcuta, a on m’haig d’esperar 2h. Com encara em queden unes quantes rúpies aprofito per trucar aquelles a veure com els hi va tot. A tot això que truco al driver i demano per elles i el tio, tot estressat, comença a dir-me que hi ha hagut un error, que haig de tornar els diners, que m’han pagat més del compte. Jo em faig la loca i dic que no l’entenc. Com que no calla, començo a dir-li que no el sento i que la connexió es talla i li penjo. Li dic al paio de la paradeta de telèfons que si truca algú preguntan per mi que no es molesti en cridar-me. Pujo a l’avió. Em sento com en Leonardo Dicaprio fugint de Tom Hanks a “atrapame si puedes”. Només em falta arribar a Tailandia pilotant jo l’avió.. Quina satisfacció!! M’adormo amb un somriure a la cara.

A tot això, el meu pla inicial era arribar a Delhi i connectar-me a internet per veure com quedo amb l’Elena a Tailandia. Així que res, en una estona volo a Bangkok a on m’haig de trobar amb l’Elena, no sé a on, sense saber absolutament res d’aquesta ciutat. “Que la suerte me acompañe”.

Per sort quan ma mare llegirà això jo ja m’hauré trobat amb l’Elena i potser estarem tirades en alguna platja prenent el sol, bevent caipirinyes i oblidant el més aviat possible l’Incredible India. Perquè ja sé el que em diria: “oye la tia esta, eh!!” jejje! Tranqui mama que con una navaja, un frontal y mi mala ostia esta todo controlado!!

Així doncs espero que a la resta de l’equip els hi hagi anat millor que a mi.. cosa que no dubto, perquè pitjor és impossible!!!

L'Índia sense l'Elena

Tornem a la Índia......

Després de gairebé un mes al Nepal intentant recuperar-nos de la Incredible India, l'Elena va haver de tornar a Igualada per arreglar uns papers.
Com que el Kike també ens abandonava ja que el seu viatge havia arribat a la fi, a la Sònia se li va plantejar un conflicte: a on espero a l'Elena??
Tenia dos opcions:
1. Esperar-se al Nepal, en un orfenat, sense calor, pudors, tràfic, agobio de gent, etc.
2. Tornar a la Índia a rebre a les flors de lotus de Lleida i l'amapola de St. Boi de Llobregat (a la que no coneixia).
Amb llàgrimes als ulls va acabar triant l'opció 2 perquè tenia moltes ganes de veure a l'Anna i la Nat (a la Sílvia no la coneixia així que tant li feia veure-la o no).

Així doncs el Kike, l'Elena i la Sònia van emprendre un viatge de tornada cap a la Índia (ja que els seus vols sortien des de Delhi, que és més econòmic).
Després de més de 24h viatjant, rient, fent bombolles, percussió, jugant a jocs, barallant.-nos amb indis, etc, vam arribar a Delhi.
Fi del trajecte per l'Elena i el Kike. Ooooohhhh!!! S'acabat la teràpia de la risa! Quina peneta fa que marxin!! I sobretot que marxi el Kike, que no tornarà com l'Elena i qui ens ha portat un munt d'alegria en aquest viatge!! Trobarem molt a faltar al nostre titiritero!!!

La Sònia es queda sola a Delhi esperant a les compis tronkis. Però mal comencem que les compis arriben un dia després del previst ja que els gabatxos han decidit fer vaga aèria i els ha tocat el rebre a elles. Finalment arribada triomfal de les lleidatanes&co a la Índia.
Primeres impressions:
Anna: "buf! quina xafugor!"
Nat: "me faltave l'aire. I el taxi? Que locura!!"
Sílvia:"es que el aire te pesaba!"

Volteta pel barri. Després de passar un dia a Delhi aquestes són les seves segones impressions:
Anna: "que guarros que són!"
Nat: "es que ens va impactar tot molt. Que guarros! tot el dia escopint! tot en obres, les bastides de fusta.... que guarros, que guarros, que guarros!!!"
Sílvia: "es que el segundo dia ya te das cuenta de que són todos unos retards"

Decidim fotre el camp el més aviat possible de Delhi i agafem un bus cap a Risikesh. Ens va agradar molt. És un lloc enmig de les muntanyes per a on passa el riu Ganges. Centre important de pelegrinatge. Té un caire molt espiritual. La gent aprofita per passar allí uns dies fent ioga, meditació, etc.
Vam decidir integrar-nos i anar a fer un matí ioga, portades una mica per l'insistència de l'Anna, que estava amb que volia anar a un ashram a meditar que no cagava.
Ja que insistia tant, la Nat esperava veure a una Anna iogi, totalment elàstica i capacitada. Quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir, segons paraules de la Nat, "lo patosilla que era".
Però l'experiència molt bona i recomanable.
La prima Sílvia va tindre el seu primer contacte carnal amb un indi. És a dir, li van tocar el cul. Tot un clàssic a la Incredible Índia.

Tornem a Delhi i "nos vamos de bodorrio!". Resulta que el primo Feli (germà de la prima Sílvia, cosí de la prima Nat i que viu a Bombai, no entenem el perquè) estava convidat a una boda i nosaltres vam anar a petar de rebot.
Després de més de 2 hores esperant a que aparegués algú, va arribar el nuvi acompanyat de la "xaranga". El Feli ens el va presentar i l'Anna el va saludar amb un somriure i un "celebrations" (tot i que portava una hora memoritzant el "congratulations" que li volia dir).
I ara "avere" com expliquem això. Aviam, la "xaranga" era un corralet de "niños lámpara" i "músicos locos" que es mataven per 10 rúpies. Nosaltres anàvem al mig del corralet amb tots els indis ballant, rotllo pasacalles. Les dones índies anaven al darrera fent de cotxe escombra, contemplant-nos.
Els indis ballaven lo més arrítmicament que us pogueu imaginar... pues pitjor. I nosaltres semblàvem les dancing queens al seu costat, tot i que avegades ens feien perdre el ritme.

Després de més de mitja hora de "fiesta y bailes desenfrenados por las calles de Delhi" vam arribar al local a on ens esperava la núvia. El que va passar després no ho tenim gaire clar, perquè vam centrar-nos en les birres, el jalo i els ice-creams. Segons la Nat va haver un ritual al terra, però ningú es va quedar a veure-ho perquè tothom va marxar a menjar. La núvia, per lo vist, va arribar molt tard... Tot això segons la Nat, que per lo vist estava molt atenta. Deu ser perquè no li agrada el menjar indi (sort que portaven una bona provisió de fuet i pernil que els hi va durar lo menos una setmana!! Només els hi faltava el pa amb tomàquet).

Després d'una estona, vam decidir fer-nos unes fotos amb els nuvis i acomiadar-nos. L'Anna, que portava tota la boda pensant que no li tornaria a passar el mateix i que aquest cop els hi diria "congratulations" al acomiadar-se, sabeu que va dir??: "thanks you i...... celebrations!". Que bo!! Encara riem ara!!!

De Delhi a Varanassi. Molt maco i emotiu. Ens va agradar molt.

Pillem un tren cap a Agra. Una locura, com sempre. El més destacable del viatge, a part de la caiguda de la Nat mentre buscàvem els nostres seients enmig d'un passadís ple de gent i maletes, van ser dos moments un pèl escatològics:

El primer va ser quan l'home del nostre costat es va desmaiar. La seva dona va començar a cridar com un posesa. L'home, no sabem si per l'efecte crits o què, es va despertar. Però, durant la seva defallida es veu que es va cagar a sobre. Total, que vam anar tot el camí perfumades.

El segon va ser quan estàvem arribant a Agra. Al passar pel costat d'uns descampats hi havia un fotiment de gent cagant de cul al tren tots a la mateixa hora (per lo vist, a Agra, a les 7h del matí es viu el "momento All-Brans").

Vam quedar força impactades. Ay la Incredible India!!! Sempre et depara moments tant agradables!!

A Agra ens esperava un driver que vam contractar, perquè teníem pocs dies i les combinacions de trens no eren gaire bones.

El driver era molt maco però una mica temerari. Anava fotent-se cops amb el cotxe per tot arreu i estava totalment obsessionat amb que féssim un tour amb camell perquè, segons ell, "camel is good" (frase que va repetir fins a la sacietat).

Visita al Taj Mahal (la prima se l'imaginava més gran) i al Fort. Fotem el camp cap al Rajahstan, arribada a Jaipur, la ciutat rosa, ens va agradar. Vam arribar al vespre i al dia següent ens vam llevar d'hora per a visitar la ciutat, però va resultar que estaven de vaga i que, a part d'estar tot tancat, si sortíem corríem el risc de que ens apedreguessin... vam perdre el mati però a la tarda ja vam poder visitar la ciutat. Al dia següent vam anar a vore el Fort a on es poden veure elefants i l'Anna va estar molt contenta. A la Sílvia li van semblar tots "que monoooos, que monoooos!" (com tots els nens, animals, avis...). Després de la visita al Fort, vam tirar cap a Pushkar, viatge en principi de dos hores, que entre parar per a fer un Chai i que s'ens va punxar una roda es va acabar convertint en 4,5 hores.

Arribada a Pushkar, es molt bonic, val molt la pena però al igual que a Udaipur, hi ha un llac i estava bastant buit. Després dels monzons ha de ser una  passada. La ciutat estava plena de catalans i catalanes i vam anar a sopar amb les parelles que vam conèixer, vam estar intercanviant impressions sobre la Índia. 

Arriba la hora dels adéus, ohh que trist, la veritat es que ens ho hem passat molt be i ara no tenim ganes d'acomiadar-nos. A les 8 del matí sortim de Pushkar cap a Ajmer a on la Sònia agafara un tren a les 11 direcció Delhi. La resta de l'equip marxen a Udaipur amb el driver.  

Nepal, ja hem arribat!! (Data estel·lar 28 de maig fins 21 de juny de 2010)

Avans d'escriure volem fer dos aclariments:

1. No hem pogut escriure avans perquè sen's va espatllar l'ordinador i no podiem escriure les nostres cròniques. En principi ja ho tenim arreglat, així que esperem anar actualitzant el blog amb més freqüència.

2. El tema faltes ortogràfiques. L'ordinador no té corrector català i ens canvia les paraules al castellà o a l'idioma que li sembla. Així que sen's colen les faltes a la bestiada. I faltes d'aquelles que fan mal als ulls. Demanem disculpes als erudits i erudites de la llengua catalana com ara la Martulina divina.

Després de les aclaracions pertinents anem a intentar explicar el nostre mes al Nepal. Queda tant lluny que segur que ens deixem un munt de coses. Però bé, farem un "breu" resum:

Per fi arrivada a la frontera Índia. Trepitjem sòl Nepalí. La intenció era fer un petó a terra, però encara estàvem massa a prop de la India i estava massa brut.

Vam pillar un bus nepalí. Increible. No podem descriure encara la decoració nepalí en general i la dels busos en particular. L'única paraula que sen's ocudeix és "chipiriflautico". De veritat.
Els viatges al Nepal, tal i com hem pogut anar comprovant, es converteixen en viatges interminables.
Vam tardar de la frontera a Pokhara (que és a on ens estava esperant el Kike, segons nosaltres dues: el cosí de la Sònia, sin más. Segons ell: un majuelo de la frontera  punto cor aeroespacial especialista en juegos como el retard que mezcla que te cagas. Vamos, un sonat) gairebé 12 hores. I és que s'ho prenen amb calma. 20 minuts després de sortir vam parar a carregar el bus. Mitja hora. Reanudem la marxar i 100 metres després parem a tornar a carregar i així successivament. Quan ja estava el bus petat i no cabia ja res més.nosaltres contents pensant que ara ja si, pues res, 20 km i parem a sopar. Con la calma.
A la 1h de la nit van fotre la música a tope i la penya al bus ballant. Terrorífic.

Arrivada a Pokhara a les 4h de la matinada. Anem cap a Lake Side, que és la zona més turística a on esta ple de guests houses.
A l'endemà ens vam retrobar amb el Kike. El pudent ens va despertar a les 8 h del matí. L'Elena des de llavors no l'aguanta.

Visita per Pokhara. Oooohhh! Que bonito!!
El Kike, que ja coneixia a tot el poble i anava saludant a la gent pel carrer tal i com si estigués a Vilanova del Camí, havia fet un grupet de compis tronkis. Així que amb la peñita vam llogar unes motos i vam anar d'excursió a lo verano azul.
A última hora del dia vam pujar una peazo de montanya a veure una estupa. Molt guapo. A la baixada l'Elena no volia baixar la moto perquè els frenos no anàven bé, així que un noi israelí es va oferir per baixar-la. Va tardar 2 segons en estanpar-se contra una pared. Finalment la va baixar l'Elena.

Encara vam llogar una moto un altre dia i va estar molt bé. El paratge és molt maco i val la pena perdre's per a on sigui.

Com que ja havíem explotat totes les possibilitats a Pokhara vam decidir fer cap a Kathmandú, la capital de Nepal. Vam pillar un bus ple de sonats que no ens deixaven en pau. A més la música estava a tope i era insoportable. Per fugir vam decidir anar al sostre del bus i viatjar a dalt. Us ho recomanem.
A destacar les botigues de roba. Guapíssima!!
Visitem una mica la ciutat i decidim marxar a fer un trekking. Com sempre, ens mirem les coses al final i no al principi, com seria lo lògic. Així que vam decidir fer l'Helambu Trek perquè era el més curt. Però el desnivell era considerable, cosa que no vam notar fins que portàvem 3 dies pujant montanyes a la bestiada.
Com el camí era molt dur, vam decidir fer-lo una mica més divertit. Així que per les nits jugàvem a cartes, Un joc que vam batejar com "retard". Qui perdia era el retard del dia i havia de pagar penyora. El primer perdedor va ser el Kike. Li vam fer una corona amb tovallons de paper a on deia "retard del dia" i cada cop que es trobava un nepalí havia de cridar "mountains". La gent es quedava acollonida. Semblava retrassat de veritat.
La segona en perdre va ser l'Elena. La penyora era cantar-li a tot nepalí que ens creuèssim el "mireu bé allà dalt,a mb els estels que hi ha...". Quin fart de riure. La gent cantava i tot amb ella.
Al dia seguent va a tornar a perdre el Kike. Havia de, cada cop que es trobés un nepalí, fer un esport amb els elements naturals que es trobés. Va ser boníssim. Va fer el llançament de jabalina amb un pal, va entrar a poble un fent espagats a l'aire a lo rotllo gimnasia rítmica, etc.

El trekking va ser molt maco i vam veure paisatges molt bónics. Però us recomanem fer l'Anapurna o el Langtang (o algo així), que per lo vist són més macos (el Kike va fer l'Anapurna i li va encantar).

Tornada a Kathmandú. Visita a la ciutat. A Nepal s'ha de pagar per veure-ho tot, així que el millor és colar-se a tot arreu. Et fan pagar per veure la plaça (doncs es pot entrar per qualsevol carreronet o, com vam fer nosaltres, quan ens van cridar per anar a pagar vam dir que no, sin más.
A Kathmandú ens vam encallar, tot el dia mirant botigues i anant de festa. Ens ho vam passar molt bé.

De Kathamandú vam tirar cap al parc nacional de Chitwan. És un parc supertourist a on, se suposa, que pots veure tota classe d'animals. Nosaltres vam veure cèrvols, jabalís i dues ombres de rinoceronts. I això que vam fer 1 safari amb cotxe, dos a peu i una nit en una torre al mig de la jungla (aquí és a on vam veure les ombres dels rinocernotns que van vindre per la nit a sopar a sota d'on estàvem). El nostre guia era un retard de primera. Amb cotxe encara podiem escapar si ens trobàvem qualsevol animal, però ens l'arrívem a trobar a peu i hauriem tingut problemes. El tio, per defensar-nos, portava un pal i era un tap de basa que no aixecava mig pam de terra. Caminava fent saltironets i semblava que estigúés tot el dia estressat. Es va enamorar de l'elena i li cantava cançons d'amor. Ens partiem. Li va demanar a la Sònia la mà de l'Elena però ella va dir que no. Per contra, el Kike es va oferir a casar-se amb ell, cosa que al retord no li va fer gaire gràcia. Així que estàvem distrets veient com li tirava la canya a l'Elena i el Kike a ell. Es va formar un triangle amorós molt peculiar.
També vam fer un passeig amb canoa. Ens van fer llevar super d'hora, i ens vam estar esperant gairebé una hora a que ens portèssin l'esmorçar. L'Elena portava una mala òstia considerable. Va ser molt bo perquè vam arrivar quan anaven pujant tots els turistes a les barques. Anaven 6 o 7 a cada barca. El retard s'havia deixat algo, així que ens va dir que ens esperèsim allí que ara tornava. En un tres i no res es va fotre a diluviar a la bestiada (així que els turistes es debian quedar tots xops) i nosaltres allí esperant sota una cabanyeta. Quan va parar de ploure, no sabem perquè, però van ajuntar dues barques per nosaltres. Així que res, anaven 6 o 7 turistes tots encabits en una barca i nosaltres 4 més amples que ningú, 2 a cada canoa. Quin riure. El retard anava sentat al costat de l'Elena. El Kike i la Sònia, que anaven asseguts al darrera, van trobar que era una estampa molt romàntica. A l'Elena no li va fer tanta gràcia.

De Chitwan cap a Lumbini. És un lloc ple de temples budistes. Allà és a on va nèixer Budha i a on es pot visitar l'arbre sota el que la seva mare el va parir (sona raro així explicat, però és així). És un centre de peregrinació bastant important.
Tots els temples estan en una mena de parc enorme. Per entrar també s'ha de pagar. El secret és no aturar-se mentrés et criden perqué paguis. Tu passes mirant endavant (no mireu mai enrera) i res, pues es quedan allí asseguts (no sabem exactament que els hi passa pel cap, deu ser rotllo: pues res, un altre que no vol pagar... continuem aquí amb les nostres meditacions..).  Perqué no fan ni l'esforç de seguir-t'he per si ets sord i no els has sentit.
Nosaltres vam anar a dormir a un monastir budista, el temple koreà. És molt barato i tens els àpats inclosos. Això si, sempre és arroç i verduretes (també per esmorçar, a les 5h del matí), però està tot boníssim.
No cal invertir més d'1 o 2 dies, perquè ràpid ho tens tot vist.

I d'aquí a la India de nou.... Perquè??? Això ho explicarem en la pròxima entrada!!!