D'Agra vam agafar un bus cap a Kajuraho que és la ciutat a on estan els temples del kamasutra. Seguint amb la dinàmica de presenciar "fets inèdits" (almenys per nosaltres) a mig camí van pujar uns paios al bus que no volien pagar. Després de discutir una estona a crits amb el revisor, van aturar el bus i els van fer baixar en mig del no res. Quan el bus va reprendre la marxa, els tios super picats van agafar pedres i van començar a apedregar el bus. Llavors el conductor va parar en sec i van baixar el revisor i 2 o 3 tios més. La història és que els vàndals eren uns jovenets que, veient que estan apedregant un bus i aquest para i baixen tres viejus amb una cara de mala òstia direcció cap a ells, lo normal hagués estat que marxessin corrents (però aquí lo que nosaltres entenem com normalitat no sembla ser-ho). Així que es van quedar allí aturats com idiotes i van arribar els viejus i els van apallissar d'una manera interessant. Nosaltres no podíem parar de riure. És que no ens ho podíem creure. I els viejus alli esplaiant-se fotent-lis patades i tot... Va ser surrealista.
Arribem a Kajuraho. Anem a sopar amb un anglès xalat que vam conèixer al bus. Demanem una cosa que no sabem que era i va resultar ser una amanida de cacauets. Com aquí ho netejan tot amb les aigües fecals aquestes, la Sònia va agafar una intoxicació d'estòmag considerable. Tres dies al llit amb febre, mareig i altres.
Si a Udaipur eren plastes, lo de Kajuraho no és pot explicar amb paraules. Només hi ha un carrer amb botigues a on estan els temples i, com ara és temporada baixa, se't tiren tots a la yugular. Tot el poble sabien qui erem, d'on erem, quan marxavem, a que ens dedicàvem... Tot! Ens van arribar a fer por! L'anglés també estava acollonit. A més, vam arribar un dilluns i no hi havia tren fins divendres a la nit. Així que vam haver de passar allí gairebé una setmana.
Lo bo va ser que vam conèixer a dos germans de Madrid molt majos. Ens van portar a la part vella del poble a conèixer l'altre cara. Va estar molt bé. Un d'ells semblava un oso amoroso (Antonio, sabemos que nos estas leyendo!!! jejjeje!! besicos!!!) i cada cop que algú intentava vendre-li alguna cosa l'abraçava cridant: "my friend!". Els tenia a tots acollonits!! Era el puto amo.
També vam conèixer a una noia russa super maja (saludos!!¿ya tienes el pollo para ir a las montañas de Nepal??)
De Kajuraho cap a Varanassi. Espectacular. El problema és que està ple de merda. Però la ciutat val molt la pena. És la ciutat més sagrada de la Índia i es nota a l'ambient. La gent va a Varanassi a morir. El crematori està al costat del riu Gangés i llençant les cendres dels morts al riu. Cremen gent 24h 7 dies a la setmana. Pots agafar una barqueta per 50 rúpies 1 hora i passejar-t'he pel riu mentrés veus la sortida o la posta del sol. És impressionant, de veritat.
Cada tarda, amb la posta del sol, fan un ritual del foc pels difunts.
A Varanassi vam coincidir amb una sèrie de personatges molt entranyables. Ens vam retrobar amb els pamploniques que havíem conegut a Bombai. Vam continuar rient molt amb ells perquè estan excessivament tarats (un besos pa pablito terror y aquiles rey caido!!!).
Mentrés estàvem prenent algo a la terrassa del nostre hotel vam veure a un paio tot vestit de iogui i vam comentar com s'introduia la gent en la cultura hindú i que vaja flipat era el tio... Pues el flipat va resultar ser un tio de Lleida (ara no recordem el poble, la Sònia s'excusa, però tenim de música de fons en la party que tenen aqui montada el a mi me gusta la gasolina i no pot pensar... ja s'enrecordara). Calidad Enric, calidad!!
També vam conèixer a un noi de Barcelona, Guillermo, molt majo. Anava tot el dia a meditar (o fumar-se uns porros) als gaths. Quan no estava als gaths estava montat en una barqueta riu amunt riu avall, boníssim! (besicos!!!!).
També ens vam retrobar amb Liuba (o algo així...) la noia russa. I vam conèixer al seu amic Koreà que era la bomba. Semblava sortit de una sèrie de dibuixos animats manga.
Amb tots plegats vam riure molt.
La nit abans de marxar ja cap a Nepal, estàvem eufòriques com podeu imaginar. Pues a l'Elena la van atacar dues vaques. Així que vam acceptar això com una senyal per abandonar d'una vegada la "Incredible India".
Tot i que el Javi està sempre present en aquest viatge, a Varanassi un record especial per ell.
Hola noies, que bé, per fi un escrit després de molts dies, però encara ens falta tota la part del Nepal, el trekking, la bellesa del país, l'amabilitat dels nepalís, el menjar super-bo...què me'n dieu?
ResponEliminaPer on pareu ara?
Moltes abraçades.
Sílvia.