LAOS

Així doncs, un dia després de que el nostre negociador de taxis particular ens deixes enrere, vam anar tirant cap a la frontera amb Laos. Vam creuar el Mekong amb barqueta i vam trepitjar sòl laosià..


Abans de començar amb el relat ens voldríem posar sèries i explicar una mica el moment que viu aquest país perquè de Laos ningú en parla i si no vens no t'enterés del que està passant. Després de patir la guerra d'Indoxina sent el país més bombardejat del sud-est asiàtic (més de 2 milions de bombes llençades a destajo per E.U.A) el país va quedar plagat d'artilleria sense explotar. Arrel d'aquest fet hi ha molta gent que ha quedat mutilada fruit de les explosions d'aquestes mines. Actualment el govern segueix sent comunista i no van començar a obrir-se al món fins al 1980. Xina els ha estat "ajudant" però pels seus propis interessos. En el nord el tema desforestació és escandalós. S'estàn carregant les muntanyes per plantar arbres de "caucho" per vendre als xinos perquè ells puguin crear totes aquestes xorradetes que venen als 20 duros. A canvi, Xina ha construït carreteres (presumiblement pel bé de Laos, però evidentment amb un rerefons d'interessos propis per poder transportar tots els recursos necessaris) i casinos (als cuals venen a jugar els propis xinos perquè en el seu país ho tenen prohibit).

Aquest any, abans de l'epoca de pluges els amics xinesos van tancar les presses del riu al sud de xina deixant el Mekong (un dels rius més caudalòsos del mon en el que es basa la subsistència de la gent de Laos) i, en conseqüència a tot el país sotmesos a una sequera provocada. Per lo que ens han contat, han estat 4 mesos molt durs en els que la gent és moria de gana. Així que trèieu les vostres pròpies conclusions.



I bé, seguint amb lo nostre direm que l'arribada a Laos va ser triomfal. Quina va ser la nostre sorpresa quan vam començar a veure uns preus desorbitats per comprar qualsevol cosa. A sobre, si ja és difícil de per si comunicar-se en un altre llengua, no us volem ni explicar lo surrealista que resulta quan ningú parla absolutament cap idioma que no sigui el laosià o el tailandès (que pel fet ve a ser el mateix).

Vam fer cap a l'estació d'autobusos per intentar agafar-ne un direcció nord. Com havíem d'esperar-nos 3 o 4 hores, vam fer una intentona d'autostop. Però la gent no ho entenia. Pitaven, feien llums, saludaven... però ningú parava. Cansades de fer l'idiota sota el sol, vam decidir asseure'ns i esperar. Llavors vam treure unes galetetes per menjar i sen's va acostar un dona, la que després vam catalogar com "la loca del pueblo" i ens va demanar. Amb lo cares que ens havien costat li vam donar una. De fet vam pensar que tenia molta barra, perquè feia un moment li havia demanat el telèfon a una noia de l'estació i s'havia passat mitja hora xerrant. Quan es va acabar la galeta ens va demanar aigua. L'Elena li va oferir l'ampolla. I la tia s'aixeca i se'n va amb la nostra aigua. La veiem allí bevent, rentant-se les mans, la boca (tenia el w.c. al costat) tant alegremente. Vam flipar.

Lo bo es que acaba de beure i treu el seu taper de menjar i es fot com el kiko. Acte seguit s'aixeca i va a demanar el telèfon a una altre paia. Quan acaba de parlar, se'n va cap a dos guiris, els hi demana aigua i es torna a endur l'ampolla. No ens ho podíem creure.

Bona entrada a Laos....


Des de el moment que vam pujar al bus va canviar la nostra primera impressió de Laos. Vam començar a flipar i creiem que ja no hem parat fins ara... Només el paisatge que es veia des de el bus era increïble.

Vam arribar a Luang Nam Tha al vespre a una estació d'autobusos al mig del no res. No enteníem res. No es veia cap ciutat, ni llums, ni vida animal... Per sort els del tuk-tuk sempre estan allí quan més els necessites. I després de discutir si 2 i 2 són 4 (perquè una persona eren 30 i segons un 2 era 50 i van estar un rato discutint, fins que van treure la calculadora per saber el preu exacte que haviem de pagar, o sigui 60) vam agafar un tuk-tuk cap al poble.

Mentrés buscàvem guesthouse ens vam trobar a un xavalito passejant pel carrer que ens va preguntar si parlàvem castellà. Hem de dir que aquest és un punt d'inflecció en el nostre viatge. Va arribar a les nostres vides un ésser diferent, curiós i peculiar, en David de Vallecas (qui té un idioma propi) i ja no ens hem pogut desfer mai més d'ell. Que dir d'aquest gran personatge?? Primer ens va semblar un tio serio, però a dia d'avui donem fe que és la cosa més pallassa que ens hem tirat a la cara. Ens desquicia. És lent, encantat, tiquismiquis, aprensiu, li fan fàstig els gossos, els gats, les aranyes, els mosquits... (ha vingut al país adecuat també aquest...). Ens hem convertit en les seves "bodyguards" a canvi de que ens faci riure una estona. Però li hem agafat carinyo. En el fons és un majuelo.

La cosa és que vam quedar per sopar i al dia següent vam llogar unes bicis per anar a conèixer els voltants de Luang Nam Tha. Impressionant. Tot és molt autentic, pur, salvatge... i la gent és simpàtica i amable. Ens va agradar molt.


Com que els 3 anàvem cap al mateix puesto, un dia després vam agafar un bus direcció Muang Sing. Era el bus de pin i pon, però a aquestes alçades ja és difícil que qualsevol mena de medi de transport ens pugui sorprendre.

Muang Sing és un poble molt maco i tranquil. Queda en mig de la vall de Nam Ha. Allí en David havia quedat amb una noia de Madrid que és guia turística de Laos i anava a descobrir la zona, la Marta. Una tia super maja i divertida a qui no se li acaba mai l'energia.

Vam fer un trekking molt maco pel mig de la vall. Vam dinar en un poblet tribal amb una família d'allí el menjar més bo que hem tastat a tot Laos.

A Muang Sin primer contacte amb el lao lao (whisky laosià). De fet primer i últim contacte... L'Elena, la Marta i el David van sortir una estona i van començar a jugar a cartes i beure lao lao. Es van embarrancar tant que van acabar en un resort amb els ricachos del poble fotent-se fins al cul de menjar i de beure. Les dones no bevien, es dedicaven a servir l'alcohol (perquè aquí les dones no beuen, per lo vist només fumen opi).

Al dia següent de resaca cap Luang Nam Tha de nou i allí vam rebre noticies del gabatxo taradillo (o psicòpata..). Li va enviar un e-mail-poesia-d'amor a la Sònia fent referència al mar i als seus ulls blaus (pels que no coneguin a la Sònia dir que té els ulls marrons...).

Aquí ens vam acomiadar momentàniament de la Marta vam llogar una van amb 4 nois italians molt majos direcció a Muang Ngoi Neuva (poble al que només es pot arribar amb barca i a on només tenen electricitat de 7 a 10 del vespre). Creiem que és, si no el més bonic, un dels llocs més macos dels que hem visitat a tot Laos.

En aquest poble a on hi havia pocs turistes, creiem que més de la meitat eren catalans i espanyols. Vam conèixer a una parella de catalans i a un noi de Cadiz i vam decidir fer una excursió junts al dia següent. Aquella nit, xerrant dels nostres viatges, va donar la casualitat que els catalans ens van explicar que havien conegut a un home argentí que viatjava sol sense tenir ni papa de cap idioma. Les dues vam pensar a la vegada el mateix i vam demanar més dades sobre el personatge en qüestió. Responia al mateix perfil, edat, vestuari (bambes blanques i mitjons fins als genolls) i nom que... el nostre negociador de taxis!!! Les nostres sospites es van veure dissipades quan ens van ensenyar la seva foto. Que fuerte, que fuerte!!! (però tranquils que de moment encara no ens hem deixat atrapar...).

Al dia següent ens vam aixecar encara consternades per la proximitat espaial amb el negociador. Però després d'un bon esmorzar ens vam refer del disgust. Preparades per començar l'excursió. El noi de Cadiz (Raul) va anar tot el camí posant-nos la por al cos sobre les sangoneres, perquè, segons ell, aquella zona estava plagada. Ens va explicar que no ens havíem de posar nerviosos i que, si s'ens enganxava alguna la manera de desenganxar-la és amb foc (acostant-lis un cigarro encès) perquè si te les arrenques poden deixar el cap a dins i l'infecció pot arribar a ser molt greu. Així que ja ens podeu imaginar caminant pel mig de la jungla mirant-nos les cames constantment no fos cas... A tot això el camí tot ple de fang (recordar que estem en època de pluges).


Vam arribar a una cova d'on sortia un rierol. Tot net i bonic (no com el Mekong, marron i brut) amb aigües cristallines que ens convidaven a banyar-nos. No ens ho vam pensar dos cops i vam entrar tots a l'aigua. Abans d'entrar l'Elena va veure una sangonera en una roca i la va executar. Mala cosa va fer... El que ella no pensava era que la revenja de les sangoneres acostuma a ser sagnant. Mentre ens banyàvem l'Elena va notar una cosa gelatinosa a la seva cuixa i quan es va aixecar tenia una espècie de sangonera (encara que no ho era) llarguíssima penjada de la cama. Tots vam sortir per potes de l'aigua i la vam deixar allí sola enmig de l'aigua amb allò penjant cridant "quitamela, quitamela!!". La imatge era brutal. L'elena movent-se per intentar que la bèstia parda es desengantxes d'ella i el bitxo movent-se com una trompa d'elefant amunt i avall. Per sort, el de Raul i el català estaven fumant i van anar al rescate amb els cigarros. Tots els altres estaven apinyats en una roca al mig del riu mirant-so de lluny (aquí els valents!!! si senyor!!). Llavors, el equipo de rescate va fer una gran tasca treballant conjuntament en l'operació "sangoneres fora".

Per sort per l'Elena estàvem amb tota aquella gent, perquè si ens arribem a trobar en aquesta situació sols i el David i la Sònia han de fer algo a hores d'ara la "sangonera" seria una extensió de l'Elena. Ja tindria nom i tot.

Ja no vam tornar a entrar a l'aigua. Ens va tallar el rotlllo de mala manera.

De tornada, ja al arribar, vam veure que l'Elena portava una sangonera (aquesta de veritat) enganxada a la cama. "Moraleja": abans de matar una sangonera, pensa-tho dos vegades perquè la venjança pot ser terrible...