Malasia!!!!

Lo nostre es de jutjat de guàrdia, ja ho sabem!!! Però tanta vida social no és compatible amb la redacció d’un blog... (o si... però som unes vagues..). Així que ens saltem a la torera el sud de Laos, Cambodja , el sud de Tailàndia i Malasia peninsular i ens situem en el present, a Borneo (perquè si ho hem d’escriure tot ens passem aqui 4 dies). Qui vulgui saber algo que ens ho demani. Però així resumint tot molt bonic i la gent molt maca. Jeje! Quina precisió!!

Per consell de dos “aristòcretes” catalans que ens vam trobar a les illes Perenthian vam decidir volar cap a Borneo. La noblesa catalana només ens va parlar de la jungla.. i juntament amb la idea preconcebida que teniem nosaltres de Borneo (jungla, animals, caçadors de caps, etc) vam decidir abastir-nos de provisions (gel, xampú, pasta de dents... i tot allò al que intuiem que no tindriem accés a la jungla). Com idiotes carregant les motxilles (que com pesen poc...) vam arrivar a Kuching a lo pueblerino, com l’Alfredo Landa o l’Ozores gairebé amb un xoriço sota el braç... Però bé.. així a mode informatiu només dir que a Borneo hi ha ciutats.. hi ha tota una civilització amb cotxes, supers i fins i tot wifi...

Comencem per Kuching. Fantàstic. Visitia al parc nacional de Bako. Només el trajecte per arribar ja val la pena. Allà vam fer un trekking i vam poder veure als micos del nas llarg. Tota una experiència.

A Kuching també vam visitar el centre d’orangutans. Val la pena.

De Kuching fem cap a Miri. Voliem anar al parc de Mulu, però vam trobar bitllets per dos dies després (només es pot arribar amb avió) així que vam aprofitar per visitar Brunei. Aquest és un mini pais molt ric (gràcies al petroli) governat per un sultà narcisista (per entendres vease museo de regals al sultà). Ens vam quedar impressionades amb les escales mecàniqes i l’aire acondicionat a la mesquita... Amb un dia n’hi ha més que de sobres.

Tornem a Miri i anem a pillar avió (d’hèlices, a lo tipo Indiana Jones) cap a Mulu. A l’aeroport, a l’starbucks, la cambrera ens pregunta a on anem, quan tornem i que precisament el dia que tornem és el seu dia lliure i que ens pot venir a buscar i portar-nos a visitar Miri. Cosa que ens sembla estupendo, perquè arribem a Miri un dimecres a les 10 del matí i el mateix dia volem a Kota Kinabalu al vespre.

Aterrem a Mullu i just al taxi coneixem al gegant del pi (un holandés molt divertit) i ja busquem allotjament junts.

Anem a petar a un alberg fora del parc, ben bé al costat. Just abans d’anar d’excursió a veure unes super coves que hi ha dins del parc, al nostre allotjament coneixem a un australià que ens parla de la mala gestió del parc (per uns australians, que s’estàn enriquint a costa del patrimoni malassià), ens diu que podem beure aigua de l’aixeta que és potable (ell porta una setmana allí) i que et pots banyar al riu perfectament.

Visitem les coves. Impressionants. De les més grans de tot el món. Allà hi viuen uns 3 milions de ratpenats. A la tarda, surten tots a caçar i és tot un espectacle. No sabem com funciona l’operació sortida de la cova, però val a dir que surten tots molt ben organitzats en grups de uns 200 mil individus per tanda.

Al dia següent abans d’anar a fer l’excursió del canopi (pont penjat entre arbres a uns 40 metres d’alçada) el senyor de l’allotjament ens diu que no s’ens ocudeixi beure aigua de l’aixeta que bé directament del riu (a buenas horas mangas verdes.. que la Sònia ja s’ha fotut lo menos un litre!!, però no us espanteu, que té l’estomac de ferro i no li afecta res). Aquí ja comencem a dubtar de la credibilitat del australià, i els hi preguntem a l’altre gent que hi ha allotjada si l’han vist (l’allotjament es tracta d’una habitació compartida amb uns 15 llits), ningú l’ha vist, el propietari tampoc... ens envaeix un sentiment de confusió i comencem a sospitar que hem patit una mena de paranoia col·lectiva... potser era un fantasma, però es veia tant real!! Aquella nit varem anar a dormir una mica consternats!

Al dia següent agafem l’avió cap a Miri, després de fer un parell de trekkings pel parc el dia anterior. Allà ja ens esperava la Mel (la cambrera del starbuks) per a fer-nos de guia, casualment el gegant del pi volava amb el mateix avió que naltres i s’afegeix a l’expedició. Miri no té res d’especial, però si et porten a llocs, doncs no està tant malament!

Al vespre, agafem l’avió cap a Kota Kinabalu (KK), arribem i ens trobem a uns paios que en porten de gratis cap al centre, dona la casualitat que treballen en agències de viatges i ens comenten on anar a dormir.

A KK no hi ha res d’especial, però si us hi deixeu caure, val la pena anar al museu del poble, on sense voler (evitar-ho) ens vam colar a la part dels poblats tribals.

Tot i el consell de l’oficina de turisme de no anar al parc nacional de Mount Kinabalu, perquè aquell cap de setmana hi havia una carrera que deixaria tots els allotjaments plens, ens vam tirar a la piscina i vam decidir anar. La nostra sort ens va acompanyar, al minibus que vam agafar cap al parc ens vam trobar a un noi de Tortosa que anava a la cursa en qüestió. Va resultar que ell ja tenia allotjament, i ens va proposar de compartir-lo amb ell. Al final, tanta mania amb que no trobaríem lloc i estava ple de habitacions, és més ens vam pillar un piset amb cuina inclosa que ni els pijos que van a baquiera! El millor allotjament des que vam començar el viatge, un lujazo! I allà estàvem naltros, amb el nostre “chalet a la sierra”, amb vistes al mount kinabalu i cuinant truites de patates amb tapioca!! Tal qual la vida que ens mereixem!!! I aquí no s’acaba tot! Resulta que la selecció catalana de curses de muntanya competia a la “Climbathon” que és la última cursa del campionat del món de skyrunning. I així que els vam conèixer, ens vam fer compi tronkis de la gent de la selecció catalana i basca i varem acabar alli animant com les que més! Els corredors tenien els menjar gratis, i naltres estàvem tant adaptades que ens vam colar a tots! Per cert, felicitats a tots els participants i guanyadores!

Total, que no volíem marxar, però com tot lo bo, sempre hi ha un final. I d’allí vam fer cap a Sepilok, amb el nostre compi tronki de Tortosa, on hi ha un centre de rehabilitació d’orangutans! Tot i que no vam entrar ja que els preus eren abusius, la turistada té això, que depèn on vagis sempre has de pagar un ull de la cara. O sigui que passant d’orangutans, que de jungla n’hi ha molta i amb molts animals per veure!

D’aquí volíem agafar un bus per anar cap al sud però es veu que només n’hi ha un i ja era massa tard, o sigui que de perdudes al riu, ens plantem a la carretera a fer autostop. Ni dos minuts han tardat a parar-nos una parella de tarats de la vida (una noia sueca i un noi yanki), anaven a veure unes coves en direcció sud i ens hem acoplat a l’equip per a visitar-les. Les coves, estaven buides, no hi havia ni quisqui, hem entés el perquè quan hem entrat, és la cova amb més cagades de ratpenats del món! Fotia una tuferada que espantava les mosques! Els dos taradillos que anaven vestits tot estupendos de poc no els hi agafa un infart! Quin fart de riure amb ells, són molt bons, anaven cridant tota l’estona: Kill the president of Malaisiaaaaaaaaa!!! (referent a una pel·lícula del Ben Stiller, Zoolander).

Total, que ens deixen a la carretera per a seguir la nostra ruta i allà ens teniu, parades en mig del no res, amb tots els maletotes i al costat d’unes dones malasianes que s’enfotien de naltres. Tota la penya que pasava, tenia un concepte diferent del que significa fer autoestop, tots ens volien cobrar,quins retardats. Al final ens ha parat un camioner majuelo que ens ha acostat al poble de Sukau.