2010 odissea a la Índia

I aquí es on comença la meva “2010 odissea en la India” (Sonia Fernandez version, que tremoli el kubrik). La historia és que l’Anna es va comprar una pulsereta de l’Om i la porta al peu. Li van dir que porta mala sort, però ella continua portant-la. Així que al veure marxar el cotxe, tinc la impressió que el bon karma se’n va amb elles... i per lo vist jo em quedo amb l’efecte pulsereta al revés.


Entro cap a l’estació i vaig cap a mirar el panell. Pregunto a un d’informació i diu que ve amb retard. M’envia a un altre i aquest em diu que el tren porta un retard de 10 hores i que, en principi, arribarà a les 6h de la tarda i a Delhi a les 3h de la matinada, però que tampoc és segur (aclarir que el meu vol és a les 6:25h del matí per anar a Tailandia a on hem quedat amb l’Elena). Li pregunto al paio si hi ha més trens cap a Delhi perquè em canviïn el tiquet. Per lo vist no es pot fer. M’emprenyo. Així que decideixo trucar al driver perquè ho arreglin els de l’agència, que per4 alguna cosa hem pagat. Em dona el telèfon de l’oficina i truco al capo. Li comento la situació i em diu que no és el seu problema, que és culpa dels monsons. Jo lio dic que he pagat per estar avui a Delhi, i que s’ho faci com vulgui però que ho arregli. Em torna a dir que no és el seu problema. Així que li dic que com no ho arreglin faré una campanya en contra la seva companyia per internet. Llavors canvia la història. De cop i volta si que és el seu problema... Que vagi a pillar un bus i que quan arribi a Delhi vindrà i m’ho pagarà.

A tot això, el del telèfon m’intenta timar. Em diu que la trucada són 20 rúpies. Li dic que m’ensenyi el contador... i sorry!! Són 10 rúpies. Li dic que és un cabró. Riu. Són així d’inútils. Segona trucada. 15 rúpies. Li torno a demanar veure el comptador. 14,10. Noi, et dono 14 i vas que t’estrelles!! Manda huevos!

Pregunto per l’estació de bus. Un noi m’acompanya a buscar un bus barato (5 rúpies) ja que un tuk-tuk val 100. Algun majuelo et trobes de tant en tant. Però van contats...

Arribo al bus. Surt a les 10,30h, el pillo. Al rato puja un noi i seu al meu costat i un altre que seu al costat del primer (seients de 3). El de la punta no para de mirar-me tota l’estona. Llavors sento que em crida. Jo porto cascos i em faig la lloca. Però el tio vinga a cridar-me “hello!madame!!”. Se m’escapava el riure. Al final em crida tocant-me i no tinc més remei que fer-li cas. Em fa les preguntes de sempre: Com et dius? Sònia. OOOHH indian name, Sonia Gandhi. Tot un clàssic. D’on ets? De que treballes? A on vas? T’agrada la India? Després de l’ interrogatori em torno a posar els cascos i m’adormo. A l’estona em desperto perquè algú m’estava acariciant l’hombro. És el paio curiós. Li trec la mà i el col•lega es menja tota la mala hòstia que portava a sobre. Li dic: Don’t touch me o te parto la cara!! Me surt així, ves. De fet no sé com dir-ho en anglès però crec que ho pilla. Llavors abaixa el cap i es fa el despistat. Sempre fan el mateix, són tots uns covards. El del meu costat va i li fot la bronca (el justiciero al rescate). De totes maneres que et toquin l’espatlla és un mal menor. Tenen la mà molt llarga i normalment sempre va al cul.

Continuem el viatge inacabable amb un conductor suïcida (lo pitjor que he vist a la India) i la música a tope. Una tortura. Després de 7 o 8 hores de viatge, a 70 km de Delhi, el bus s’atura. Resulta que s’ha punxat una roda. No m’ho puc creure! Tots a baix (evidentment, això no s’ha d’oblidar mai, tothom mirant-me i faci el que faci, estigui a on estigui). Després de mitja hora parats en un taller a on arreglaven rodes no se’n surten, així que decideixen parar a altres busos per anar encabint-nos a tots. Canvio a un bus petat de gent a on haig de seure a la punteta del seient.

Arribem a Delhi i el bus ens deixa a l’entrada al mig del no res. Un munt de carreteres grans per a dalt i per a baix, una benzinera i un xiringuito de polis. Res més. Pregunto al poli per un telèfon i em diu que haig de creuar per un pas subterrani. Vaig cap allí i està absolutament fosc i gairebé no passa gent (cosa estranya a la India). Trec el frontal i la navalla per creuar. Amb la mala hòstia que porto a sobre, si algú intenta alguna cosa me’l carrego. Tots em miren flipant, però ningú s’atreveix a dir-me res... i que ho intentin, que veuran!.

Arribo a la benzinera i no hi ha telèfon. Sort que un noi em deixa trucar des de el seu. Truco al retard aquest i em pregunta a on estic. Em diu que estic massa lluny i que vagi jo a la seva oficina a buscar els calers. Em nego en rotund i li dic que faci el favor de vindre ell. Comencem una discussió en la que acabo cridant, envoltada de indis mirant-me, i amenaçant-lo. Finalment diu que m’envia a algú que em portarà 200 rúpies. Intento treure-li més pasta, però no hi ha manera.

Total que em quedo assentada sobre la meva motxilla, en una benzinera en mig del no res esperant a no sé qui perquè porti pasta per poder fotre el camp de la Incredible India (perquè a tot això jo ja no porto gairebé un duro a sobre).

30 minuts més tard apareix un tio en moto i em pregunta quants diners m’ha de donar. Ja que pregunta li dic 400 rúpies... no fos cas.. Així que res, m’ajuda a pillar un tuk-tuk (estem a prop de l’aeroport).

Li ensenyo al conductor el tiquet perquè vegi a on m’ha de portar. Al paper de internet posa aeroport internacional, així que em porta allí. Al arribar no em deixen entrar (no pots entrar fins 3h abans del vol). Li ensenyo el tiquet a un dels que controlen a la porta (amb els rifles i tot, són uns flipats..) i em diu que sí que és allí però que li ensenyi al seu compi. Li ensenyo al compi. Se’l remira de dalt a baix. Ho llegeix tot. Coses d’una rellevància tant important com el meu nom, d’on soc... vamos, coses super importants per poder contestar-me a la pregunta de si l’avió surt des de allí o no. Em diu que sí, però que no puc entrar fins les 3,25h. Cap problema. M’espero a l’edifici del davant. Sopo (caríssim), escolto música, escric, m’avorreixo...

A les 3h començo a mirar les pantalles. A la que surti el meu vol entro cap a dins. Surt el de les 6,05h. Sobre les 3,40h surt a la pantalla el de les 6,30h. Merda! S’han saltat el meu!! Em temo lo pitjor!!

Vaig cap a la porta a preguntar. El tio em pregunta amb quina companyia volo (i això que ho posa en la part superior del full que s’està tornant a mirar en grandiós) Kingfisher. Pues no, no és aquell aeroport. Aquesta companyia només vola des de el domèstic i queda una mica lluny de a on estem. QUEEEEEEEEEEEEEE??? Un cúmul de sentiments m’envaeixen, d’entre els quals en sobresurten 2:

1. Incredulitat: És que no m’ho puc creure!!

2. Mala hòstia: És que jo avui mato a un indi! De veritat que el mato!!!



Pregunto pel tuk-tuk: 300 rúpies. Ja no tinc tants diners!! Vaig a veure que puc fer. Els hi explico als dels tuks-tuks i m’ensenyen un bus qye puc agafar per 25 rúpies i en 15 minuts a l’aeroport. Durant el trajecte vaig pensant que segurament hi ha una mena de complot o conspiració perquè jo no marxo de la India, però no sé perquè. Però està clar que tinc tots els elements en contra.

Finalment i, contra tot pronòstic, pillo l’avió. Fa parada a Calcuta, a on m’haig d’esperar 2h. Com encara em queden unes quantes rúpies aprofito per trucar aquelles a veure com els hi va tot. A tot això que truco al driver i demano per elles i el tio, tot estressat, comença a dir-me que hi ha hagut un error, que haig de tornar els diners, que m’han pagat més del compte. Jo em faig la loca i dic que no l’entenc. Com que no calla, començo a dir-li que no el sento i que la connexió es talla i li penjo. Li dic al paio de la paradeta de telèfons que si truca algú preguntan per mi que no es molesti en cridar-me. Pujo a l’avió. Em sento com en Leonardo Dicaprio fugint de Tom Hanks a “atrapame si puedes”. Només em falta arribar a Tailandia pilotant jo l’avió.. Quina satisfacció!! M’adormo amb un somriure a la cara.

A tot això, el meu pla inicial era arribar a Delhi i connectar-me a internet per veure com quedo amb l’Elena a Tailandia. Així que res, en una estona volo a Bangkok a on m’haig de trobar amb l’Elena, no sé a on, sense saber absolutament res d’aquesta ciutat. “Que la suerte me acompañe”.

Per sort quan ma mare llegirà això jo ja m’hauré trobat amb l’Elena i potser estarem tirades en alguna platja prenent el sol, bevent caipirinyes i oblidant el més aviat possible l’Incredible India. Perquè ja sé el que em diria: “oye la tia esta, eh!!” jejje! Tranqui mama que con una navaja, un frontal y mi mala ostia esta todo controlado!!

Així doncs espero que a la resta de l’equip els hi hagi anat millor que a mi.. cosa que no dubto, perquè pitjor és impossible!!!